‘La gran explosió’, de Toni Orensanz i Rafa Marasé: El cel sobre els nostres caps

Ho direm a l’inrevés. Abans de glossar els mèrits de La gran explosió de Toni Orensanz i Rafa Marrasé, que són diversos i insòlits, n’apuntarem els problemes. El primer, anecdòtic, és una qüestió d’estil. No se sap gaire bé si pel fet de ser un llibre amb autoria bicèfala o perquè deixa entreveure certa pressa per publicar-lo amb motiu de la commemoració dels tres anys del greu accident d’IQOXE, la feina documental i periodística no acaba de trobar un to constant ni convincent, i el llibre es va esllanguint a poc a poc enmig d’un bombardeig de dades que s’acaba fent feixuc. De fet, fins i tot els autors amollen, irònicament, que no saben com matar-ho, i hom té la sensació que s’abusa una mica del reciclatge de materials del digital Porta Enrere, d’altra banda valuosos, entrats com claus per la cabota. Ja està bé que hi sigui, tot això, però com a artefacte narratiu el llibre se’n ressent.

Mentre que la descripció dels fets del 14 de gener de 2020 s’enfoca a partir de la tragèdia humana dels protagonistes —en algun moment amb certa inclinació al sensacionalisme manipulador de Glòria Serra o de Crims—, l’apartat de la història de la petroquímica de Tarragona pren tot un aire saludable de crònica d’època, tal com els passatges d’opinió queden diluïts entre les tones de números i estadístiques sense acabar de conformar una veu coherent i un missatge més nítid. Pecat venial, deia, ja que l’heterogeneïtat dels materials i la voluntat indissimulada de cosir-los en una gran denúncia dels perills de l’activitat química en una zona de gran densitat de població converteix l’assaig en un repte complex.

Entenem per fi com una planxa d’acer de 500 quilos pot viatjar per l’aire més de dos quilòmetres i matar un home

Segon problema, i aquest ja és cosa meva. Deien els antics que la veritat és només l’arma que fan servir els déus per destruir els homes, i a Tarragona, ciutat clàssica per excel·lència, aquest adagi pren rellevància significativa. La gran explosió és un llibre recorregut per una veritat que empatxa, una espasa que no se sap ben bé per quin costat ha de tallar, pel de la rebel·lió o pel de la impotència. És cert que els autors imposten una ingenuïtat necessària, i s’identifiquen amb la banda vulnerable de la història, que és el poble desprotegit davant l’avarícia i la corrupció, com quan ens regalen una apologia dels pocs moviments contestataris amb la implantació incontrolada de la indústria química. Però no es pot deixar de pensar en el doctor Stockmann que Ibsen va convertir en l’enemic del poble, encastellat en una veritat incontrovertible contra les flaqueses mundanes dels seus conciutadans. Stockmann, recordem, posant la gent en la tessitura de triar entre la salut pública i els dividends, va haver de fotre el camp de la seva terra.

No obstant això, aquesta llufa no se’ls pot penjar a Orensanz i Marrasé, que fan molt bé la seva feina periodística. La reconstrucció de l’episodi de l’explosió del 14 de gener és precisa i minuciosa, i entenem per fi com pot ser que una planxa d’acer de 500 quilos pogués viatjar per l’aire més de dos quilòmetres per matar un home. Especialment preocupant és la pràctica descrita del bypass, segons la qual els protocols de seguretat es relaxen voluntàriament quan en una fàbrica es prepara un procés no testat. És com quan desactives de manera temporal l’antivirus de l’ordinador per entrar en un web potencialment perillós. Exactament això va passar aquella tarda, i no sembla que als propietaris de l’empresa els hagi de sortir gaire car.

De la mateixa manera, els responsables polítics, encara avui, no han sabut completar el nou pla promès de seguretat després de la gestió nefasta i gairebé criminal de l’emergència.

Al costat d’aquesta revisió dels fets, també és meritòria la història de la implantació del complex petroquímic, que és un producte de l’entorn favorable a l’especulació creat pel franquisme i, significativament, de la corrupció local, amb especial menció al retrat magnífic de l’alcalde de Tarragona Benigne Dalmau. Ja es veu que una cosa tan mal parida no pot acabar bé.

El gran misteri de la convivència resignada de més de mig milió de persones amb una indústria —com es demostra— potencialment letal continua inexplicat. Hi ha entre els tarragonins una fatalitat instal·lada, com si el perill d’una indústria tan pròxima fos un fenomen natural indestriable del territori, una pedregada cíclica sobre els camps o un esclat volcànic. I si bé La gran explosió se’n surt de relatar els fets que ens han dut fins aquí, passa de puntetes sobre aquest curiós esdeveniment de la psicologia col·lectiva. Més valents inclús que els bàrbars, ja no ens fa por ni la certesa que qualsevol dia el cel ens caurà al damunt.

La gran explosió 

Toni Orensanz i Rafa Marrasé 
Folch & Folch, 2023
376 pàgines. 20,90 euros