‘La feina d’una vida’, de Rachel Cusk: Llibre del desassossec maternal

Quan Rachel Cusk va publicar La feina d’una vida, el 2001, aquest paràgraf murri (sobre l’arraconament dels llibres de maternitat a les llibre­ries) tenia sentit: “Hi ha llibres sobre la maternitat de la mateixa manera que n’hi ha sobre la majoria de coses. Per aconseguir-los has de travessar pràcticament tots els temes: el món civilitzat de la ficció i la poesia, els suburbis on hi ha els diccionaris i els llibres de text, passant pel costat de les guies sobre com reparar la moto, plantar begònies o calcular la declaració de la renda. Els manuals sobre la criança dels nens estan situats en un extrem de l’experiència humana registrada, just després dels llibres sobre dietes i just abans de l’astrologia”.

Han passat dues dècades i afortunadament les llibre­ries han sabut omplir-se d’obres sobre maternitats i, fins i tot, destacar-les en una secció apropiada. No és només que n’hagi augmentat l’oferta, és que la consideració de la criança i com abordar-la com a tema (literari o assagístic) ha canviat radicalment. Amb La feina d’una vida, Cusk va contribuir a aquest canvi de percepció. Va aixecar polseguera, de fet, entre la gent no disposada a escoltar-se una mare qüestionant la càrrega maternal, una que no vol romantitzar.

Justament la versió catalana del llibre de Cusk inclou un pròleg posterior, del 2007, per respondre a les crítiques però, sobretot, per ratificar-se, conscient que ha fet bé la feina d’escriptora i ha parit un llibre, necessari, que narra i sospesa els pros i contres, els pèls i senyals de la maternitat. El llegim com unes memòries de mare (no pas escrites des de la distància, sinó amb els episodis vitals propers) i n’agraïm el bon gust d’aliar la crítica amb la comicitat. En el seu rol d’aixafaguitarres de la maternitat, Cusk es permet de riure entre dents: “Compro biberons, pastilles per esterilitzar-los i pots de llet maternitzada. A casa, ho arranjo tot com si anés a construir una bomba”. O apunta sobre l’embaràs: “Aquest mateix cos posseïa la promesa d’una violència futura, com les pinyates mexicanes”.

El més interessant és la perspectiva ambivalent que adopta (els detractors la van passar per alt: hi ha amor, mal que l’autora arrufi les celles cada dos per tres). Com a mare, Cusk es retrata plena de dubtes i sentiments contradictoris. Preocupada per aplicar una mena de mètode Estivill que faci dormir la nena, es pregunta si la filla “s’ha adonat que durant una meitat de la seva vida ha estat alimentada, admirada i servida, ens ha causat alegria, hem jugat amb ella i l’hem amanyagat amb tota cura, mentre que durant l’altra meitat [vol dir la nit] l’hem deixat sola en la foscor”. De vegades, entre aquest batibull d’emocions noves que li suposa ser mare, destaca un sentiment clar (culpa) i Cusk anota: “Ara que està quieta i tranquil·la, el seu amor torna a ser perfecte, però ella no està ni tan sols desperta per ser-ne testimoni”. La culpa ja era present pel fet que Cusk ha tingut la criatura per cesària, anestesiada: li entra una variant de la síndrome de la impostora i es pregunta si, sense el tràmit del dolor, una té dret a “accedir a la maternitat”.

L’autoficció hauria de ser això: un aprofundiment vergonyant, una sobrexposició comprometedora. Cusk mira enrere, ara que el seu cos li pertany de nou i “li ha tornat a créixer el fullatge de la privacitat i la vergonya”, i se sorprèn de la gosadia d’aquest llibre seu.

La feina d’una vida 

Rachel Cusk. Traducció d’Àfrica Rubiés Mirabet 
Editorial Les Hores, 2023
208 pàgines. 18,90 euros