‘El conte de l’alfabet’, de Xènia Dyakonova: El nomadisme de les paraules

En un principi, un diccionari seria una obra que recull el significat de les paraules d’una determinada llengua, a vegades acompanyat amb informacions de naturalesa gramatical o fonètica, normalment disposades en un ordre alfabètic, però de diccio­naris n’hi ha de tota mena, des del que s’encarrega de reportar els mites i els símbols del nazisme fins al que aclareix els conceptes de la música clàssica, des del que busca ordenar críticament una literatura fins al que intenta explicar les avantguardes clàssiques: en qualsevol cas, un diccio­nari és sempre una de les maneres més fèrtils d’organitzar no només el saber, sinó també el pensament. Voltaire va escriure el seu diccionari filosòfic com si fos una reunió d’assajos sobre les qüestions que més l’inquietaven; al Diccionari del diable Ambrose Bierce va satiritzar el món sencer, i tant Czeslaw Milosz com Ida Vitale —a Abecedari, a Léxico de afinidades, uns llibres híbrids que conjunten història personal, crònica, narració i reflexió moral— van valdre’s d’aquest format per organitzar a través de l’ordre alfabètic una nova cosmogonia, talment com si les definicions de les paraules fossin insuficients per descriure amb exactitud la seva mirada sobre el seu món particular, o com si divergissin del seu sentit filològic.

L’obra també es pot llegir com l’itinerari que l’autora ha seguit per esdevenir una escriptora de molt bon llegir

“Las palabras son nómadas; la mala poesía las vuelve sedentarias”, va escriure Ida Vitale, una observació vàlida i del tot aplicable també a El conte de l’alfabet: a través de les trenta-tres lletres de l’alfabet ciríl·lic, Xènia Dyakonova (Sant Petersburg, 1985), poeta i traductora de Leskov i Bulgàkov, que escriu en prosa amb “tot el que ha de tenir la poe­sia de debò: ritme, intel·ligència, picardia...”, situant-se sens dubte en contra de la vida sedentària i objectiva de les paraules fossilitzades pels diccionaris, despertant-les, fuetejant-les i subjectivitzant-les d’acord amb les experiències viscudes, ja sigui personalment o vicàriament, convoca trenta-tres paraules per traçar un diccionari íntim de la seva memòria i, de rebot, de la idiosincràsia i de la cultura russes, de l’esplendor i l’horror del caràcter d’una societat sempre violenta i sempre extrema. A vegades el protagonisme recau en les vicissituds dels fami­liars de l’autora —i aquí cal no oblidar el títol del llibre, on tan important és la paraula alfabet com conte: cada entrada, en efecte, està concebuda com una narració d’una estructura altament eficaç—, des del rebesavi que col·laborava en una prestigiosa col·lecció de biografies, que va traduir Thackeray, que el 1938 és acusat d’espionatge i li cau una condemna a “deu anys sense dret a correspondència” —l’eufemisme que amagava la pena de mort—, fins a la seva besàvia, que el 13 de gener del 1939 va a esperar a la seu del KGB una amiga seva que hi ha estat empresonada dos anys, detinguda “perquè l’editorial de literatura infantil on treballava no havia inclòs glorificacions directes de Stalin en cap dels seus llibres”. Però Xènia Dyakonova no recull només l’anecdotari dramàtic generat per l’autoritarisme i la repressió poli­cial soviètica, sinó que també analitza la importància dels lladres i els ganduls en la literatura russa, com si fossin uns herois de la transgressió de l’oficialitat; no es priva de seguir una tradició on l’humor i la sàtira constitueixen dues eines fonamentals per enfrontar-se a la realitat, i en tot moment aconsegueix que en els textos bategui un anhel enorme de concedir a la literatura un poder gairebé redemptor: al cap i a la fi, El conte de l’alfabet també es pot llegir com l’itinerari que l’autora ha seguit per esdevenir una escriptora de molt bon llegir.

I és així com el lector es familiaritza amb paraules com mat —el vocabulari proscrit per la societat benpensant, el lèxic de la vida marginal—, com nadriv –aquella confessió personal extremament exacerbada que tan plau als personatges de Dostoievski—, o com grafòman, que és algú que “escriu de manera compulsiva i prolífica; està disposat a llegir la seva obra al primer que arribi, però no farà mai res de bo, perquè no té oïda, no vol saber-ne res i no accepta les crítiques”. I més endavant afegeix: “Tot escriptor té por de descobrir en ell mateix el tumor de la grafomania, i el perill que els altres l’hi endevinin el turmenta íntimament”, però el lector, després de disfrutar tant amb el talent d’El conte de l’alfabet, està convençut del tot que Xènia Dyakonova, una escriptora de veritat, pot estar ben tranquil·la.

El conte de l’alfabet 

Xènia Dyakonova 
L’Avenç, 2022
157 pàgines. 16,50 euros