Esplèndida sèrie croata

Recomanant El último artefacto socialista (Filmin) potser es pot perdre un amic, però segur, segur, que se’n fan de nous. Aquesta sèrie croata és un duríssim retrat de la immensa desolació d’un paisatge i dels seus habitants. Basada en una novel·la de Robert Perisic, el títol del llibre ja és la perfecta descripció de l’abandonament en què viuen els personatges: No-Signal Area. Un territori sense cobertura telefònica, o quasi, que després de la caiguda del comunisme s’ha quedat sense història -ningú no visita el museu local- i la seva gent, sense esperança. Amb prou feines hi ha a Nustin, una ciutat inventada, la gasolinera del darrer propietari d’una fàbrica de turbines que va abandonar després de fer obscurs negocis bruts. Els obrers, sense feina, sobreviuen endormiscats bevent cervesa. Sense horitzons, oblidats.

De sobte, dos desconeguts arriben de Zagreb. Són Oleg i Nikola. El primer porta a la butxaca un misteriós encàrrec, de subjectes més aviat perillosos, per fabricar una turbina d’un model antiquat, el que es feia en aquesta fàbrica. Volen reobrir-la i Nikola en serà el director. No és un projecte a llarg termini. Els clients solament volen una turbina. Després, la fàbrica haurà de tornar a tancar, però Oleg i Nikola amaguen aquesta informació a la gent que contracten. Els enginyers i treballadors d’aquesta abandonada indústria, amb un punt d’incredulitat, hi tornen. Necessiten revifar l’esperança, fugir de l’agonia en què viuen instal·lats. I s’autogestionen. No es tracta de tornar a cap somni comunista. Per uns moments, un capitalisme poc entenedor sembla que els dona esperança. Per uns moments. Oleg i Nikola, que han refet la seva vida al poble, també volen evitar que tot s’acabi.

(Spoiler). El gir argumental final, reassignant la funció de la turbina, és esplèndid. Els clients han retirat el seu compromís i la turbina, d’una bellesa industrial, no sembla tenir sortida. Batejada com “el darrer artefacte socialista”, tindrà una segona vida en un milionari i paradoxal mercat que suposarà una pluja de diners per als seus fabricants. I l’espectador agraeix aquest final indulgent, fins i tot alegre, perquè aquella gent no es mereixia una recaiguda.

Quan la fàbrica es reobre hi arriben els reporters d’un diari. El títol de l’article serà “Emprenedors de la nova era reuneixen seguidors de l’antiga religió socialista”. Un títol absolutament equivocat. Si alguna vegada la van practicar... ja fa anys que n’han fet apostasia. Els joves del poble, això del marxisme, ho han estudiat per sobre a l’escola. I aquesta “nova era” resulta un engany del que et pots salvar, només una vegada, amb una sortida manicomial. La descripció esperpèntica del món de l’art -o millor dit, del seu desguitarrat mercat- és crua, molt crua.

L’obra, dirigida per Dalibor Matanic, va rebre merescudament el premi a la Millor Sèrie Internacional al festival francès Séries Mania 2021. Cada capítol està centrat en la peripècia d’un personatge. No és cine històric. És la descripció contemporània d’una tragèdia persistent que deixa sense futur. El director permet que els seus estimadíssims personatges -tractats de manera sòbria, delicada i interpretats per uns enormes actors- puguin tornar a pensar en què pot ser una vida... Però aquest final dolç només és per als que surten a la pel·lícula. No és per a tothom. És el final d’una obra que salva els seus personatges ofegats per un passat de pobresa i guerra que, fins i tot sense saber-ho, tenen una ànima partisana. És un final fet per a ells d’una obra singular, dura, emotiva.

Martín Caparrós escrivia fa uns dies un esplèndid article sobre la paraula futur i deia: El nostre futur immediat consistirà en inventar-se un futur desitjable - i, després, lluitar per intentar aconseguir-lo-. Doncs això.