‘Allà on crema l’herba’, d’Antoni Vidal Ferrando: Malestar que només salva l’amor

No és habitual que un premi com el Carles Riba es converteixi en l’homenatge a una llarga trajectòria, encara que hi ha els precedents d’Agustí Bartra (1973), Bartomeu Fiol (2004) i Francesc Garriga (2012). El del 2021 ha estat per a Antoni Vidal Ferrando, nat el 1945 a Mallorca. Temps era temps, per a molts la poesia era un pecat de joventut, i per a alguns, un fruit de la maduresa. Aquest és el cas de Vidal, que no va començar a escriure i publicar versos fins a mitjan anys vuitanta, paral·lelament a una considerable obra narrativa. Va reunir els seus títols de poesia del 1986 al 2007 a Allà on crema l’herba (Edicions del Salobre), però no ha parat de fer-ne. Dels poemes, l’any 2000 va dir: “Jo voldria que fossin com la música. Més que respostes o tesis, un poderós estímul. Un esclat de llum que il·luminàs els angles morts dels paisatges existencials”.

Sempre és aventurat aplicar constants territorials a un autor concret, però en aquest cas prou que s’hi troben algunes de les característiques pròpies de l’anomenada escola mallorquina —en un sentit tan lax com per abastar de Costa i Llobera a Ponç Pons—: la precisió formal i retòrica, la contemplació inspiradora del paisatge, la serenitat d’arrel clàssica davant l’infortuni. La contemplació s’esdevé des d’una perspectiva apocalíptica, aplegant anuncis i presagis de l’extinció, tant la personal com la col·lectiva: “Avui el temps passat té el regust / de les urnes funeràries i dels amors impossibles”. La veu que ens parla ho fa, mitjançant un seguit d’imatges, des d’un escenari natural que sovint és transportat a una altra dimensió a través d’elements desconcertants que en revelen la fragilitat i la finitud.

Un vers de Pere Gimferrer encapçala i dona el to de tot el llibre: “I el cant dels ocells morts dirà el nostre destí”. És l’últim del poema ‘Himne d’hivern’, d’El vendaval (1988), que mitjançant els senyals de l’estació morta trasllada a la ment del lector la imminència de la fi. La veu que se’ns adreça des de Si entra boira no tendré on anar, que ja des del títol ens situa en la incertesa, sembla sorgir en els mateixos “capvespres que temen el matí de la mort” de què parla Gimferrer. Són 48 breus textos, d’entre tres i una quinzena de línies, sense títol, que bé es poden considerar capítols d’un únic relat. N’hi ha que són en prosa; la majoria, en prosa retallada, on apareix algun vers escadusser. Les imatges se succeeixen en un soliloqui eixut, concentrat, que només en pocs casos, quan es remet a l’amor viscut, adquireix un resquill d’esperança, ja que encara “et cerc àvidament perquè em tornis / extasiar…”.

És un malestar que ve de lluny i sembla haver-se convertit en una constant: “La inclemència dels noticiaris em recorda / la de la postguerra”. I si el pes del passat condiciona encara negativament el present, des d’aquest present es veu sense redempció possible el futur que vindrà: “La veu àlgida del mestral anuncia / desordres, desaparicions…” “Demà tot serà seu. Entraran dins les cases / i ens llançaran al fang.” Dolorosament assumida la consciència que “potser el futur serà un carrer que no passa”, el poeta prefereix limitar-se a deixar constància dels mals averanys que veu al seu entorn, i fins a cert punt abandona l’expressió lírica. Com en una vella foto de família on les seves faccions s’han esvaït, “jo som el qui no hi és”, cosa que en un temps saturat de lamentació i sentimentalisme no deixa de ser una opció a tenir en compte.

Si entra boira no tendré on anar 

Antoni Vidal Ferrando 
Proa, 2022
112 pàgines. 16 euros