‘Els irredempts’, de Cristina Garcia Molina: Tallant i incisiu

“Aquests fulls són navalles”, diu la narradora al final de ‘Linòleum’, el segon dels tres relats que Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975) inclou a Els irredempts, en referir-se als papers escrits pel seu pare i que troba després de la seva mort. Però també podria ser que es referís a la voluntat manifesta que l’autora mostra al llarg del llibre per elaborar una prosa tallant i incisiva, minimalista i a la vegada sobrecarregada, però no de paraules, ja que la seva escriptura és rígidament concisa, sinó de sensacions, de cops mortals que busquen sacsejar amb ràbia les entranyes i el cervell del lector. També són tallants i incisives cada una de les tres trames el·líptiques i d’una rara descomposició, intuïtives i hieràtiques i com suspeses en un món de silenci i gel que no oculta la presència del dolor i l’angoixa.

A ‘Linòleum’, el relat més rodó d’Els irredempts, una filla recupera la vida tràgica dels seus pares: ell és un erudit “impetuós i infatigable”, que “feia servir paraules desgraciades”, que “també llegia llibres desgraciats” i “contemplava obres desgraciades” —es va enamorar de la seva dona davant del tríptic de la crucifixió de Francis Bacon—, i que mor afàsic, i ella una dona hermètica i severa i amb una “gràcia inaccessible”, “una corona feta de peces provisionals”, que acaba els dies desposseïda de la raó, viatja en autobús amb un ganivet amagat a l’abric i que fuig de la vida domèstica familiar deixant com a record als fills una frase de Txékhov: “Un gos afamegat només pensa en la carn”. El lector no se sorprèn del món claustrofòbic que ha visitat perquè ja el tenia recorregut en el primer relat, ‘Solar’ —un pamflet social bellament estilitzat que sembla flotar en un temps i un espai mig somiat i mig viscut, o en el buit i entre tenebres—, ambientat en una escola de construcció precària on uns professors i els seus alumnes immigrants, com si fossin una versió nova dels nois de la vida de Pasolini, marginats en els seus propis inferns, obsessions, secrets i desesperacions, es troben immersos en l’absurd quotidià, probablement una metàfora catastròfica del que deu ser la realitat pedagògica que s’escenifica cada dia a les aules.

Menys atractiu, en canvi, potser perquè s’hi respira en excés l’obediència al manierisme de Marguerite Duras, és l’últim relat d’Els irredempts, ‘Moll’, on un jubilat que col·labora com a voluntari en un museu sembla que s’enamora a distància, o sembla que desitja desitjar-la —”obligar-se a somiar és la màxima de les perversions”, diu—, com un joc per intentar alleugerir el rancor de la seva vida, d’una visitant habitual: “És freda com un racisme nou. És melancòlica. És la veu d’un cantant mort en un accident. És un bus que busseja sense escafandre. Algú que ha après a comunicar-se sense paraules sota l’aigua”, escriu Cristina Garcia Molina, i el lector agraeix que en moltes altres pàgines del llibre —no en totes: la trampa de la prosa poètica és un horitzó que a Els irredempts sempre es veu o se sent com el desvari d’una intimitat massa íntima— hagi evitat la temptació de fer transitar la prosa pels racons dolços de la sentimentalitat.

Els irredempts 

Cristina Garcia Molina 
Labreu Edicions, 2022
149 pàgines. 15 euros