Una casa per a Walter Benjamin a Portbou

“En una situació sense sortida no tinc més remei que posar-hi fi. Serà a un petit poble del Pirineu on ningú em coneix allà on la meva vida s’acabarà”. Era el primer paràgraf de la nota que Walter Benjamin va redactar a Portbou el 26 de setembre del 1940. La va lliurar a Henry Gurland i al segon paràgraf Benjamin demanava que informés de la seva decisió a un amic: el filòsof Theodor Adorno. Estava allotjat a una habitació de La Fonda de Francia. En aquell espai es desenvolupa la primera escena de l’òpera Benjamin at Porbou. El llibret el va escriure Anthony C. Madigan i Antoni Ros Marbà va acabar de compondre-la el setembre del 2016, però encara no s’ha escenificat. L’última promesa és estrenar-la al Gran Teatre del Liceu durant la temporada 2023-2024. Aleshores, si tot va segons el pla previst, ja estarà molt avançada la instal·lació de la Casa Walter Benjamin a l’antic ajuntament de Portbou.

A finals del mes d’abril passat, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, va visitar l’exposició Una casa per a Walter Benjamin a la seu barcelonina de la Fundació Lluís Coromina. Allà va poder veure el projecte de reforma i rehabilitació de l’antic ajuntament. És obra dels arquitectes Jordi Pigem i Joan Falgueras, el van realitzar gràcies al suport de Ferrocarrils de la Generalitat i sorgeix de l’impuls de la Fundació Angelus Novus que presideix Pilar Parcerisas. Des d’aleshores Iceta ho va tenir clar: va apostar perquè el projecte -el cost global del qual ascendeix a 3 milions d’euros- fos exposat en el marc de la presència espanyola com a convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. Dimarts passat dia 18, durant la trobada del ministre amb la seva homònima alemanya -Claudia Roth, membre d’Aliança 90/Els Verds-, tres administracions -la tercera és la catalana- es van comprometre a reactivar i finançar una idea que ha quedat interrompuda en dues ocasions.

Quan a Frankfurt li van presentar la ministra de Cultura alemanya, segons confirmen a EL PAÍS molts dels presents, la Reina Letizia li va donar la mà i va pronunciar una frase en anglès: “tenim un acord”.

Els dos llocs de memòria del pensador a Portbou són el cementiri i l’inquietant Memorial Walter Benjamin realitzat per l’escultor i artista plàstic israelià Dani Karavan. Entrar en aquell espai metàl·lic i descendir les escales que situen el passejant davant el mar que és el morir convida a transitar pel magnetisme de l’abisme que precedeix a la desaparició. La desaparició d’un humanista de la modernitat la mort de la qual simbolitza l’agonia d’una civilització -la diàspora intel·lectual jueva per l’Europa que mor amb la Segona Guerra Mundial, la que pujarà a l’escenari quan es representi l’òpera de Ros Marbà-. També la desaparició d’una ciutat -Portbou- dues vegades esborrada de la història i a la fi oblidada perquè la memòria d’allò que va ser ha anat difuminant-se entre el pas del temps i la incúria institucional.

Bombardeigs nazis

Durant l’últim terç del segle XIX la ciutat fronterera es va consolidar al voltant del símbol de la modernitat industrial: una estació de tren que a través de les vies connectava Espanya amb Europa. El motor de desenvolupament de la localitat era la duana i el trànsit de mercaderies, una font de riquesa que va resistir poc o molt fins a l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. La màxima esplendor de Portbou havia transcorregut durant el primer terç del segle XX. A l’esglèsia neogòtica se li va sumar l’arquitectura civil modernista. El 1930 la localitat fregava els 4.000 habitants. D’aquell moment en queden ruïnes i vestigis. Perquè aquella ciutat va començar a acabar un dia concret. A les sis del matí del 15 de febrer del 1937. Sis avions Junker de l’exèrcit de l’aire nazi bombardegen Portbou seguint ordres de l’exèrcit franquista. Serà el primer de 52 bombardejos per aire i per mar, segons ha comptabilitzat l’historiador local Luis Castelló. L’objectiu dels atacs era tallar les comunicacions terrestres entre França i l’Espanya republicana. Aquesta és la ciutat de la guerra i la postguerra. És el Portbou de casetes de la Guàrdia Civil i tanquetes a la muntanya, búnquers a la platja, passadissos secrets sota les vies per fugir.

A aquella ciutat, que també ha desaparegut, és on va arribar Benjamin fugint dels nazis. Aquell viatge serà museïtzat. A la projectada Casa Walter Benjamin, al cos central de l’edifici, l’exposició permanent es dedicarà a aquella última travessia.

La història ha estat explicada diverses vegades. El 14 de juny del 1940 Benjamin fuig de París després de l’ocupació alemanya. Mentre la democràcia col·lapsa al continent, ell carrega la seva maleta i la malaltia en direcció cap al sud. La ciutat portuària de Marsella era un dels nuclis claus per als refugiats que volien fugir d’Europa i arribar a Amèrica. Un dels alfils d’aquelles operacions era el nord-americà Varían Fry. Obtenia documentació oficial al seu consolat per creuar la frontera i va establir contacte amb gent diversa per disposar de rutes d’escapatòria. A la seva organització es va vincular el matrimoni antifeixista alemany format per Hans i Lisa Fitkko, establerts al poble costaner de Banyuls-sud-Mer després d’haver escapat d’un camp. Ells van organitzar travessies a peu. És un llarg viatge. Arribar a Portbou i, des d’Espanya, arribar a Portugal i des d’allà creuar l’Atlàntic. D’un d’aquells grups que creuaven a peu les muntanyes en formava part un home de 48 anys cansat i malalt, carregant una maleta que imaginem atapeïda d’il·luminacions.

Presumptes suïcidis

A diferència del que havia passat anteriorment, d’entrada, les autoritats espanyoles van amenaçar el grup de refugiats dient-los que els expulsaven a França. Durant unes hores queden atrapats en aquell espai fosc que sempre són les fronteres per als qui s’han quedat sense pàtria. Passava aleshores. Passa avui. A prop de Portbou ho està vivint Nasser Ali Rahmani i la seva família. Aquest rector d’una universitat de Kabul, amenaçat de mort pels talibans, va arribar a la Jonquera i sobreviu en una espècie de llimbs legals i professionals. Benjamin no es va sentir en els llimbs. Pitjor. Se sabia condemnat per la història al purgatori que pot ser una frontera. No li espera el paradís. L’àngel l’ha abandonat. Entreveu l’infern. Decideix suïcidar-se.

Així es deduïa del certificat que el doctor va firmar a les 22 hores del 26 de setembre del 1940. Aquella versió acaba de ser seriosament problematitzada per Santi Vancells a la novel·la de no-ficció Una veritat difícil. La seva hipòtesi és que no es va suïcidar. Ho raona a partir de la documentació de La Fonda de Francia. A la minuta hi consten quatre visites d’un metge. Llisten que va administrar injeccions, va prendre la pressió arterial i va realitzar dues sagnies. El tractament farmacèutic va costar 13 pessetes i els honoraris del Doctor Vila van ascendir a 75 pessetes. Afirma Vancells que la sagnia no va obtenir l’efecte desitjat i llavors se li hauria administrat morfina per intentar apaivagar dificultats respiratòries. I tampoc no va funcionar. Després d’aquell tractament sembla poc probable que la causa de la mort fos una hemorràgia cerebral, segons ell, però així ho va certificar. Ningú és culpable. L’únic responsable de la mort era Benjamin mateix. Cas resolt. Suïcidi.

La publicació d’Una veritat difícil ha coincidit en el temps amb la problematització d’un altre presumpte suïcidi que va sacsejar Portbou. A primera hora del 4 de setembre del 1990 es va descobrir el cos d’una jove penjada a la branca d’un arbre. La investigació va concloure que s’havia suïcidat. Ningú no va saber identificar-la. Fins que una investigació de Crims -l’exitós projecte periodístic dedicat al true crime- va descobrir la seva identitat. El 13 de juny passat es va emetre a TV3 el primer dels dos programes sobre La noia de Portbou, un reportatge d’Anna Punsí i Marta Freixanet que des de fa pocs dies també es pot llegir en un llibre. Es va distribuir aquest dijous. Durant la investigació, les periodistes van obtenir còpia d’unes fotografies fetes aquell matí de fa 32 anys. Han permès la identificació d’Evi Anna Rauter -italiana del Tirol del Sur-. Quan van mostrar les fotos al forense, aquest va concloure que allò més probable és que aquella dona de vint anys no s’hagués suïcidat.

El reportatge televisiu va tenir tant d’impacte que durant les setmanes següents a l’emissió Portbou va esdevenir de sobte una destinació de turisme necròfil. Buscaven l’arbre, el fotografiaven, penjaven la imatge a les seves xarxes socials. El periodista Ramon Iglesias, que al seu dia va veure el cos a la branca del pi, ha publicat una crònica sobre aquella reacció morbosa a l’últim número de La maleta de Portbou -la revista creada i dirigida per Josep Ramoneda, identificada des del títol amb el que Benjamin simbolitza-. “¿Tanoturismo o curiosidad? En Portbou hay opiniones para todos los gustos. Desde quien pide que todo turista sea bienvenido, hasta quien considera una falta de respeto a Evi y su familia convertir el pueblo en un lugar de periodismo negro”. A l’article s’hi descriu una situació viscuda aquest estiu, signe dels nostres temps. Un d’aquests turistes va demanar a una veïna del poble on era l’arbre. El trobaria just abans del Memorial Walter Benjamin, li va respondre. “¿Un memorial? ¿Benjamin? ¿Quién es Walter Benjamin?”.

Talment com el suïcidi de Stefan Zweig al Brasil, després d’haver enviat per carta el manuscrit d’El món d’ahir per a la posteritat, la mort de Benjamin fugint de l’horror representa també el final d’una era. La geografia agresta de Portbou i la seva enfosquida decadència semblen haver preservat aquell esperit desaparegut. El poble perdia població. Passaven els lustres. Quan la frontera va deixar de tenir sentit, la droga i l’alcohol van destruir una generació. Res no encarnava aquell misteri que sobrevivia com un espectre. Fins que es va instal·lar el memorial Passatges de Karavan integrat perfectament al paisatge. El 1993 es va inaugurar el seu Carrer dels Drets Humans a Nuremberg. El 1994 el seu memorial d’homenatge a Benjamin a Portbou. Malgrat el vandalisme que ha sofert en alguna ocasió, no ha deixat d’irradiar memòria. Memòria del final d’una civilització. Memòria democràtica. “La frontera pot ser pensada com una forma de pont i no com un mur”, va dir un matí Claudio Magris al professor Xavier Pla davant el Memorial.

L’àngel de la història

Moltes han estat les persones que han anat desbrossant el camí perquè Portbou aconsegueixi capitalitzar aquell llegat, per reconstruir el pont amb el passat.

L’agost del 2002 l’arquitecte Norman Foster va ser a Portbou per visitar l’antic ajuntament. Mil metres quadrats distribuïts en dues ales laterals, tres plantes i un gran entresolat, enganxat a l’antiga escola. Foster va acceptar l’encàrrec de rehabilitar-lo perquè l’edifici fos la seu de la Fundació Walter Benjamin. Aquell primer projecte, avalat des de la Generalitat de l’últim mandat de Jordi Pujol, va entrar aviat en via morta. El va succeir un altre, aquest ja en temps del tripartit de José Montilla, quan el govern catalanista i progressista tenia la memòria històrica a la seva agenda ideològica. Mentre es creava el Memorial Democràtic o el Museu Memorial de la Jonquera, el juny del 2007 es va senyalitzar la ruta entre Banyuls i Portbou. El setembre del 2008 es va fer una roda de premsa per presentar l’avantprojecte Espai de Memòria Walter Benjamin. Encara que es van començar les obres, les polítiques d’austeritat en temps d’Artur Mas van enterrar la idea de nou. Aleshores la Universitat de Girona ja havia constituït la Càtedra Walter Benjamin. Avui la dirigeix l’historiador Maximiliano Fuentes Codera. A través de seminaris i publicacions continua produint coneixement sobre Benjamin i els temes sobre els quals Benjamin va reflexionar.

A la fi, el 2014, es va constituir l’associació Passatges. Era la primera pedra col·locada per la crítica d’art Pilar Parcerisas per tal d’anar avançant pas a pas en la institucionalització de Benjamin i Portbou. Parcerisas, que temps enrere va realitzar una investigació per localitzar la fossa comuna on va ser enterrat el pensador, ha aconseguit liderar aquest procés. Ha trucat a totes les portes per obtenir finançament, ha activat una xarxa de contactes internacionals a través de l’Escola d’Estiu Walter Benjamin i ha aconseguit la donació de dues biblioteques particulars -les del traductor Philippe Ivernel i Gian-Luigi Ponzano- amb materials sobre Benjamin i la filosofia del seu temps que constitueixen el cor del projecte actual. La majoria dels llibres estan empaquetats en caixes a l’Ajuntament de Portbou. D’aquí a pocs mesos, gràcies a una petita obra finançada per l’Ajuntament i la Diputació de Girona, podran traslladar-se a la Casa. Una patrona de la Fundació Angelus Novus ha assumit el cost de les lleixes. En una altra de les sales es mostrarà la vinculació que Karavan va establir amb Benjamin. Entre altres documents, es visionarà la conversa que l’artista va mantenir amb el cineasta Wim Wenders a Portbou.

Pot ser que algun dia puguem visitar la Casa Walter Benjamin de Portbou per redescobrir el misteri d’aquella ciutat, assetjada per l’àngel de la història i que espera la seva resurrecció. Després de la Fira del Llibre de Frankfurt és més probable. Tenim un acord. I pot ser que no triguem a escoltar a un tenor interpretant el paper protagonista de l’òpera Benjamin at Portbou. L’escoltarem declamar un final. “No more suffering in the dark / of an old dream. / Only pathways, passages, / roadways towards…/ everything”. (“No més sofriment a l’obscuritat / d’un vell somni. / Només senders, paisatges, / camins cap a... / tot”).