Josep Maria Miró: “El fet que et diguin de tot et dona una llibertat absoluta”

Després de rebre la notícia diumenge passat en baixar d’un avió a Itàlia, Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 45 anys) ja ha paït el Premi Nacional de Dramatúrgia que li va atorgar el Ministeri de Cultura per la seva obra El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, un monòleg estrenat al Temporada Alta que parteix de l’assassinat en un poble d’un noi preciós, i on un sol actor es fica a la pell de diversos personatges. “L’objectiu no és saber qui és l’assassí sinó entendre aquell poble”, diu Miró. “Amb el meu teatre no busco la sorpresa, el poso al servei d’un discurs ètic. La mort d’aquest jove, com les de Romeu i Julieta, per exemple, és un sacrifici exemplar perquè una societat es regeneri”.

Pregunta. Què representa aquest premi?

Resposta. Sumar-me a una nòmina amb noms com Benet i Jornet, Lluïsa Cunillé, Juan Mayorga..., que tant admiro i respecto, és un orgull. Però a més, El cos més bonic... és un text molt important per a mi perquè és el més profundament local que he escrit mai, em connecta amb el meu paisatge i amb la meva llengua. Després hi ha l’onada expansiva, que afecta tots els que m’estimo i m’estimen i tots els que han fet seu aquest text.

P. Entre ells, Xavier Albertí, que l’ha dirigit, i Pere Arquillué, que l’ha interpretat...

R. Tinc tant per agrair-los! El personatge pot ser, en realitat un home, una dona, jove, vell... però l’intèrpret ha de tenir el magnetisme, l’instrument adequat per servir la paraula. I el Pere ho tenia i es creia el text, que jo considero que és un homenatge a l’actor. Ell em deia, abans de cada funció, que li tremolaven les cames davant de la muntanya russa que l’esperava. Per a mi aquest grau de compromís d’un actor o d’una actriu és una màxima. I el Xavier... ell va ser de les primeres persones que van llegir el text, i em va dir que el va fascinar.

M’assec i gaudeixo d’escoltar el Xavier Albertí fent el seu treball hermenèutic, d’anàlisi del text, acompanyant el Pere Arquillué frase per frase

P. Se sent més director o autor?

R. Jo soc essencialment un escriptor que, de tant en tant, es dirigeix. Em vaig començar a dirigir perquè ningú no em dirigia. Ara, si no dirigeixo jo un text meu, miro molt qui l’ha de dirigir. D’actors bons n’hi ha; d’actrius bones, més. Però de directors crec que no n’hi ha tants. I si no em sento molt afí amb la mirada i el treball d’un director, doncs ho faig jo. Esclar que, si qui tinc davant és Xavier Albertí... A Temps salvatge, a Els homes i els dies, o ara, amb El cos més bonic..., treballant a la taula, amb ell, sento que tot el que diu és millor que el que jo escric, em fa créixer com a persona. Jo l’acompanyo en el procés, però com a espectador: m’assec i gaudeixo d’escoltar el Xavier fent el seu treball hermenèutic, d’anàlisi del text, acompanyant el Pere frase per frase. Ha sigut una manera d’entendre millor la meva escriptura. I veure el Pere aixecant això... ha estat una lliçó d’interpretació i d’humanitat. Un privilegi que passa pocs cops a la vida.

P. Es podria dir que és una manera d’aprendre?

R. La nostra feina és un procés d’aprenentatge constant. Quan acabo un text, l’endemà començo de zero i em sento molt vulnerable. És una sensació fascinant i aterridora! Adrenalina pura. Començo un text de nou, i tot el que he fet abans no em serveix de res. Ara tinc una mica més clar que fa 10 anys què és això d’escriure. Em passa també amb els projectes per encàrrec, com Els homes i els dies, El cel de plom, de la Neus Català, o L’amic retrobat: em sento com un sastre: em donen una tela que he de cosir, però he de tenir un compromís amb aquell material. He tingut la sort que me n’han fet pocs i que m’han agradat.

P. Se sent més còmode en el petit format?

R. Jo no he aspirat mai a fer una Sala Gran [del TNC]. No vull, em sento còmode en el format petit o mitjà. Una Sala Gran és un regal enverinat. Jo faig un teatre en què existeix el primeríssim primer pla, i de cop i volta a la sala gran el detall, el minimalisme, es perd. Ara vinc de l’Uruguai, on hem treballat al Solís, un teatre del segle XIX, amb un aforament semblant al del TNC, però des de la fila 17 veia la cara dels actors. No sentíem la immensitat. Em sento molt a gust a la petita del TNC. M’encantaria treballar al Lliure de Gràcia, o la Puigserver, també, que és gran però es pot modificar.

P. Com veu el moment actual del tea­tre català?

R. En els últims anys hem generat un estat dramatúrgic important. M’agrada el teixit públic. El comercial no m’ha buscat, a mi; hi he arribat, però em sento un fill del teatre públic. Les missions del teatre públic són la nova creació, la responsabilitat amb el patrimoni... Si Guimerà, Sagarra, Rodoreda... (o Valle-Inclán, Buero Vallejo, Lorca...) no els assumeix el teatre públic, qui ho farà? El teatre privat no s’hi arriscarà. Després hi ha altres reptes. Ha de generar treball al seu territori: si no aposta perquè sigui l’espai dels seus actors i actrius, directors i directores, autors i autores... qui ho farà? I de cop i volta recollir un fenomen de fora, i tant, perquè ens enriqueix, mirar a fora. Però el teatre públic ha de fomentar que el nostre teatre sigui fort en tots els aspectes, generar un ecosistema fèrtil. És el lloc on s’ha de posar en evidència el treball i el talent d’un territori.

Jo faig un teatre en què el primeríssim primer pla existeix, i de cop i volta a la sala gran el detall, el minimalisme es perd

P. El TNC va muntar el T-6, el projecte d’autoria, direcció i interpretació. Què recorda d’aquella experiència?

R. Va ser l’oportunitat que em va donar un teatre públic per donar-me visibilitat. El 2011 hi vaig estrenar Gang Bang [una obra polèmica, ambientada en un local gai de sexe extrem durant la visita del Papa a Barcelona], que va ser una obra que em va ajudar a ser més lliure: quan t’han dit de tot (“aquest noi que no torni a escriure mai més”, em van arribar a dir), això et dona una llibertat absoluta per relativitzar-ho tot. I per dir: he escrit el que volia escriure... A partir d’aquí, tinc claríssim que, quan estàs convençut del que volies fer, és igual t’elogiïn o que et critiquin.

P. Projectes?

R. El cos més bonic... forma part d’allò que jo anomeno tríptic, que completen un altre monòleg, per a una actriu, ja escrit, i un tercer, en procés d’escriptura. També estic acabant l’adaptació de la novel·la de Sebastià Alzamora Reis del món, que s’estrenarà al Teatre Principal de Palma el març del 2023.