La fi de la botiga de gominoles

Les botigues de gominoles estan tancant. L’última, el Happy Juniors, un negoci familiar al barri obrer de Vilartagues, a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), amb més de tres dècades d’història. Un sobri cartell penjat a la porta de vidre informa de la defunció: “19 d’agost de 2022. Tancament del negoci. Gràcies a tots els clients que han passat pel Happy durant 34 anys. Una abraçada”. I d’aquesta manera, gairebé sense fer soroll, es posa fi a l’aventura que José Cervera, Pepe, i la seva família van iniciar el 1988, com Bill Gates, al garatge de casa seva.

Quan el Happy va néixer, les llaminadures es comptaven per unitats i per pesseta. “Era un garatge petitó. I hi van col·locar una prestatgeria, uns cistellets i quatre caramels”, recorda la Marina, la filla gran del matrimoni. El Pepe, tot i no saber llegir ni escriure, es va arriscar a obrir el negoci després que tanqués la fàbrica de suro de Sant Feliu, on treballava. Havia emigrat amb tot just 30 anys, des de Colomera, a Granada, amb la seva dona Marina Navarro i amb la Marina acabada de néixer.

“No vam pensar que després hi hauria un boom, amb molta varietat de caramels, de gominoles, de tot”, explica la Marina, acompanyada de la seva germana, la Margarita. Totes dues s’han passat la vida despatxant dolços i atenent els veïns que sentien una mica seva aquella botiga de barri. “Vam caure en gràcia a la gent, i el negoci va començar a pujar”, recorden, sobre la gradual conversió d’un petit garatge en un ampli local.

A qualsevol hora, en qualsevol moment, el Happy estava obert. “Abans no hi havia tantes botigues, ni tants supermercats. La gent sabia que si els calien unes postres, una beguda, aigua o el pa, podien venir”, explica la Marina. Tant se val si era dilluns, diumenge o un dia de festa. Si entrava el cuquet de menjar una gominola a mitjanit, amb una mica de sort era possible que algun dels Cervera Navarro fos darrere el taulell.

Els noranta van ser els anys d’or. Situats a la plaça de Salvador Espriu, el centre neuràlgic del barri de migrants, els nens i adolescents es passaven hores asseguts o jugant al costat de la botiga. Entre patinets i curses, qualsevol excusa era bona per tornar a entrar i comprar-hi alguna cosa. La cantonada del Happy es va convertir en un lloc de reunió habitual, on les noies devoraven les pipes mentre veien passar els seus pretendents fent rugir el tub d’escapament de la Derbi Variant trucada. La gràcia consistia a reconèixer-los només pel soroll.

“Quan posaven el cine, fins i tot ho arribàvem a passar malament”, recorden les germanes Cervera. Es refereixen a les sessions de pel·lícules a la fresca que es projectaven aquells anys a la plaça Salvador Espriu. Es feien de nit, a l’estiu, i eren una cita obligada al barri. Hi era tothom. “Venien a comprar tots a la vegada: abans de la pel·lícula, en l’entremig de la pel·lícula, i al final de la pel·lícula”, expliquen, sobre el tragí que suposava. Quan acabava la nit, la botiga era una olla de cols; i la plaça, un camp de batalla. “Els meus pares es quedaven fins tard i recollien les llaunes de la placeta”, recorden.

Les germanes Cervera s’han passat la vida al Happy. “Els meus fills i els tres de la meva germana s’han criat aquí, era com una escola bressol”, riu la Marina. Darrere del taulell, hi havia el parc on jugava la canalla, mentre altres nens omplien els cistells de caramels. Dies de festa, Setmana Santa, Nadal, l’estiu... “Sempre ha estat la botiga abans de tot”, assegura la Margarita. El Pepe, que va morir el 2011 amb 79 anys, era el relacions públiques del Happy, però el negoci diari el portaven les dues germanes, amb l’ajuda indispensable de la seva mare.

Fins que de mica en mica, els comptes es van començar a torçar. “Feia anys que anàvem a la baixa”, afirma la Margarita, que identifica una suma de causes que expliquen el declivi. Una de las primeres, que part dels accessos a la plaça es convertissin en zones per a vianants, en un poble on el cotxe es fa servir pràcticament per a tot. Després, la proliferació de supermercats, que també venen gominoles, i estan oberts moltes hores al dia. “No hi podem competir”, lamenta la Margarita. Arrossegant encara els efectes de la crisi, va arribar la covid, la manca de subministrament, la pujada de preus, l’impost a les begudes ensucrades, o els nous hàbits de vida saludable en què el sucre és el dimoni.

“Som en un barri de famílies treballadores. No podem vendre la coca-cola a 2,30 euros, és com si estiguéssim robant”, posa com a exemple la Marina. Durant un parell d’anys, van intentar reduir les compres, i ho van viure “amb angoixa”. “Estàvem al límit. Si hi havia diners, compraves, i si no, no compraves tant”, expliquen, sobre una situació molt complicada, després d’haver gaudit de l’esplendor d’una botiga de llaminadures que anava sobre rodes. “Aguantàvem per una qüestió sentimental”, diuen.

El cop de gràcia va ser un estiu, el de l’any passat, gairebé sense clientela. “Em fa mal al cor per l’esforç tan gran que van fer el meu pare i la meva mare”, es lamenta la Marina. Però totes dues admeten que no els ha quedat més remei. Ara encara ho estan paint, després de la paperassa, el canvi radical de vida, i el tancament del negoci amb més de 30 anys de la seva família. En un futur, es plantegen llogar el local del Happy. “Però només de pensar que en el negoci del meu pare hi hagi una altra persona… Ho porto molt malament”, admet la filla gran.