marginalia
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Catalunya i l’estoïcisme

Els catalans esperançats, o frustrats, o desenganyats, trobaran consol i una guia en la filosofia dels estoics

De Sèneca, Gonzalo Torné ha fet una bona tria de les ‘Consolacions’.
De Sèneca, Gonzalo Torné ha fet una bona tria de les ‘Consolacions’.

De totes les escoles i tendències filosòfiques gregues i romanes posteriors a Plató i Aristòtil —els cínics, els epicuris, els estoics, els escèptics i els neoplatònics—, sembla que la que més convindria en aquests moments a la ciutadania catalana, especialment a la que creu o creia en el “procés”, és l’estoïcisme. Per això ens afanyem a recomanar al lector, abans d’argumentar res, la lectura d’una magnífica antologia sobre el pensament estoic, preparada i prologada per un novel·lista barceloní de renom, Gonzalo Torné: Estoicismo: De la ‘stoa’ a Marco Aurelio. Epicteto, Séneca y Marco Aurelio (Hermida Editores, 2022). Les traduccions són de Marcos Brull, però no se’ns informa enlloc sobre les edicions originals, gregues i llatina, de les versions, que són bones, a manca d’una comparació detinguda amb les fonts corresponents. Sigui com sigui, la idea de reunir en un volum una antologia del pensament estoic és molt bona, i així va fer-ho, ja fa decennis, la col·lecció francesa de La Pléiade, amb traduccions i comentaris d’Émile Bréhier. No és que hi hagi una gran diferència entre el pensament d’Epictet, el de Sèneca i el de Marc Aureli, però és bo adonar-se que entre la mort d’Aristòtil i els segles I-II l’escola filosòfica que va tenir més anomenada va ser l’estoica: possiblement perquè incloïa una dimensió ètica no estranya a la bona marxa de la polis, la societat i l’estat.

Els catalans esperançats, o frustrats, o desenganyats, trobaran consol i una guia de conducta exemplars en la filosofia dels estoics. No ens convindria, ara, assolir les fites descarades d’un Diògenes, el de la tina —que, per cert, no tenia res de res llevat de l’aixopluc, un mantell i un fanalet per “trobar un home”, elements que haurien hagut de configurar una “síndrome” molt diferent de la que ha generat—, que va ser un desvergonyit i un impudent absolut, fins al punt de comportar-se tranquil·lament com un kynikos, és a dir, com un gos: pixava i cagava allà on volia, davant de tothom, i, encara més indecorós, es masturbava feliçment als llocs públics. No ho féssim, això. Ens aniria bé, això sí, practicar com els cínics l’atufia, que vol dir ‘claredat mental’ (no viure amb el pensament ennuvolat). Tampoc no ens convé tornar-nos escèptics, ni epicuris —que no eren el mateix que els hedonistes, com pensa molta gent—, encara que aquests, com els cínics i els estoics —en això coincideixen quasi totes les ètiques postaristotèliques—, pregonaven també l’apatheia (avui en diem “apatia”) —és a dir, allunyar-se de passions que poden dominar-nos—, l’eudaimomia (benestar, felicitat) i, especialment, l’ataraxia (diguem-ne impertorbabilitat).

El llibre que hem dit consisteix en una tria molt intel·ligent de passatges dels tres autors canònics de l’stoa tardana, i el lector, com també hem assenyalat, s’adonarà que es tracta d’una filosofia que no va deixar de fer fortuna a tots els segles futurs de la cultura europea, com demostren els eremites i estilites cristians, i més tard Montaigne —que va escriure als Essais el mateix que Ciceró: “Filosofar és aprendre a morir”—.

Llegirà en el Manual o Enchiridion d’Epictet que el millor que es pot fer en aquesta vida —ara, encara més— és amagar-se, ser ignorat pel “comú”: “El veritable savi passa desapercebut”. I llegirà que res no s’ha de desitjar amb massa braó (com ara la independència), que cal “evitar els juraments” i no anar mai a “eventos”, per dir-ho en llenguatge actual, ni a banquets (s’hi bevia massa, com explica Petroni, contemporani).

En Marc Aureli —que al llibre apareix abans que Sèneca, encara que li és cent anys posterior—, hom llegirà que hem de “tolerar els ignorants i els que parlen sense pensar en el que diuen”; que cal no acceptar les opinions comunes ni les frases fetes (o els eslògans), perquè resulta fàcil entendre com a cosa veritable qualsevol cosa que és dita i repetida fal·laçment; i encara: “Venera el teu intel·lecte. Tot resideix en la intel·ligència. No permetis que la teva guia interior trobi en la teva ment opinions inconseqüents amb la naturalesa o contràries a la raó”, “No et sumis a les opinions que defensen les persones impertinents”, “Tot és efímer; el record és amb prou feines un fantasma del passat”; i encara, com diuen tots els estoics: “Prepara’t per a ben morir; sigues just i estigues amb pau amb tu mateix i amb els que t’envolten”.

De Sèneca, Gonzalo Torné ha fet una bona tria de les seves Consolacions, i, en especial, de les cartes a Lucili, que són moltes i estan totes editades en català (Bernat Metge) i en castellà. No cal esmentar cap passatge del de Còrdova, perquè tots van a parar a prendre’s la vida amb serenitat i prudència, considerar la mort com un fenomen inherent a l’existència terrenal (no a l’altra), o no adelerar-se per obtenir honors, càrrecs i guanys. També: no desitjar cap altra independència que la de la pròpia ment i menar una vida passadora, sense fer-se mal a si mateix ni fer-ne als altres. Sèneca no va poder corregir els errors de la política de Neró, de qui va ser conseller, i, damunt, com que al final es va girar contra ell, va ser invitat a suïcidar-se: era un home d’honor i va fer-ho.

En suma: una gran lliçó per a moments d’esperança, de frustració i de desengany.

Normas
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS