Les contradiccions de Cambó

CAMBÓ

Heribert Barrera

Dèria Editors

972 pàgines. 26,90 euros

Molt s'ha escrit de la polièdrica figura de Francesc Cambó (Verges, 1876 - Buenos Aires, 1947). A la seva obra bibliogràfica, completada amb les Memòries, s'hi poden llegir hagiografies com la de Josep Pla, extenses biografies com la de Jesús Pabón i investigacions com les de l'historiador Borja de Riquer, potser qui ha anat més enllà en l'estudi d'un dels polítics catalans més influents del segle XX. La fascinació per la figura de Cambó portà a un altre polític de pes com Heribert Barrera (Barcelona, 1917-2011) a estudiar en profunditat la seva trajectòria. Barrera hi esmerçà deu anys, fins la seva mort l'agost passat. El resultat, Cambó (Dèria, 2011), és un rigorós anàlisi en el qual qui va ser president del Parlament intenta respondre als sentiments contradictoris que li desperta Cambó.

Barrera i Cambó són ideològicament irreconciliables, però de destí polític similar

Barrera va iniciar l'estudi de Cambó amb l'objectiu d'escriure un llibre on se subratllessin les seves divergències, però acaba captivat per Cambó. Per cert, en un estudi precís, amb exquisida cura amb les cites, tal com mana la seva formació científica. Però l'anàlisi no és freda ni desapassionada: Barrera es mulla, jutjant severament la pràctica política d'un home que acaba lloant per la seva talla intel·lectual però censurant per la seva tasca.

L'obra es divideix en dues parts: la inicial és un quadre pintat amb les pinzellades que selecciona Barrera del pensament de Cambó. El conjunt s'amplia al detall amb l'explicació cronològica de la seva vessant política. Una i altra combinen a la perfecció per arrodonir l'obra i explicar el que conclou Barrera: que el problema més gran de Cambó va ser sentir-se català i espanyol. "Català de soca-rel, Cambó desgraciadament va voler tenir dues pàtries. Malgrat voler treballar per la seva més autèntica, la que íntimament més estimava (però que amb la seva ambició li semblava petita), va fer per ella molt menys del que amb els seus grans dons hauria pogut fer. Al capdavall, excel·lí al servei de la pàtria que li era postissa i que mai el va voler reconèixer com un dels seus".

Barrera dibuixa un Cambó brillant, amb talent, les debilitats del qual el porten, diu l'autor, al fracàs: ambiciós, estratega, maquinador i obsessionat per l'ordre social. Una obsessió que el portà a ser l'últim defensor de la monarquia durant el naixement de la Segona República, un dels grans errors que assenyala. Temps on Barrera començava a forjar el seu esperit polític (al 1934 s'enrola a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, i un any més tard, a les joventuts d'Esquerra). En paral·lel, Cambó perdia força, sentint com la República es rebia al 1931 als crits de "Visca Macià, mori Cambó!", imprecacions censurades per Barrera.

Barrera i Cambó són ideològicament irreconciliables, però de destí polític similar. El de ser un líder de primera fila en moments importants de la història però no complir els seus objectius. Ambdós eren al moment adequat, però no al lloc: Cambó fracassà en la seva ambició de dirigir Espanya abans de la República; Barrera, tot i presidir el Parlament, va ser protagonista en el gran enfonsament d'Esquerra després de la Transició. Sorprèn un dels pocs paral·lelismes: la visió de la immigració. Cambó reclamava mantenir l'hegemonia dels catalans sobre els immigrants. "Cas contrari, assistirem a la mort de la Catalunya-nació", va escriure a les Meditacions, el dietari que començà el 1936. "Si continuen les corrents migratòries actuals, Catalunya desapareixerà", agregava Barrera 65 anys després al polèmic llibre-entrevista d'Enric Vila: Què pensa Heribert Barrera? (Proa / Dèria Editors, 2001).

La biografia acaba sobtadament al 1936, tot i que Barrera va tenir temps de finalitzar-lo abans de morir. L'autor no aprofundeix en la relació de Cambó amb el franquisme. Es limita a ressenyar la connivència amb el règim, però no s'estén més enllà de 1936. És el final dels sentiments contradictoris que persegueixen l'autor. En l'admiració que Barrera sent per Cambó, en l'esperança que d'entre les dues pàtries, es decanti per la catalana, la tria última de Cambó és l'últim fracàs dels assenyalats per Barrera. I sentencia: "El Cambó polític s'acaba el 1936".

* Este artículo apareció en la edición impresa del jueves, 26 de enero de 2012.

Archivado En:

Te puede interesar

Lo más visto en...

Top 50