"No he fet de Pío Moa del gener del 39"

Tal com es menja —gairebé compulsivament— quatre o cinc preses de xocolata, sembla que amb elles Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) vulgui esborrar una temptació personal que va tenir de jove: ser "un indiferent, una posició personal, estètica, sensual, d'estar per sobre del bé i del mal". Amb els anys ho ha exorcitzat fent protagonista d'un relat un personatge així enmig d'una guerra. Ni més ni menys, però, la de 1936, en els darrers dies de la Barcelona republicana i amb un agent doble, dels Serveis d'Intel·ligència Militar i quintacolumnista. El resultat és Barcelona cau (Proa), amb una trama fineta basada en una enèsima traïció (també sentimental) però, en canvi, rica en metàfores i imatges dures sobre el poder i la societat republicana.

"La memòria històrica ha tret el pitjor de certa dreta i esquerra"

"Sorprèn el que li costa a CiU trobar gent competitiva en cultura"

Pregunta. Ambienta bé l'activitat de la Cinquena Columna...

Resposta. Quan era jove i més esquerranós pensava que el quintacolumnisme era un mite. Ara ja hi ha una bibliografia notable. Els tres grans tabús de la guerra civil a Catalunya s'han acabat: la persecució religiosa, les txeques i la Cinquena Columna... Sempre és incòmode per una societat saber que ha comès salvatjades, però el pèndol es centra.

P. Pèndol?

R. Sí: primer vam tenir la història dels guanyadors; als 60 i 70, la republicana, molt sentimental; fa poc la revisionista de Pío Moa, pitjor encara, i ara, la dels investigadors més equànimes sobre la base del "Paz, piedad y perdón" de Azaña, el millor que va dir. I això no vol dir oblit.

P. La República i la Generalitat dibuixada és sagnant: polítics "de frases d'embalum que no diuen res" i que miccionen al final d'una sessió parlamentària a Figueres; prostitució arreu...

R. Tot ho he tret de memòries i fonts documentals. A veure: la guerra no és delació? En una Barcelona que ja a principis dels 30 tenia una notable disbauxa moral sorprèn que al final de la guerra aculli espectacles de zoofília? Pot semblar fulletonesc, però hi havia capellans combregant a la plaça Catalunya. El meu protagonista és un buscavides i necessitava l'ambient de baixos fons.

P. També diu que no hi havia a la ciutat ni 10 homes justos.

R. Una guerra civil no té guanyadors; n'hi pot haver de materials, però no de morals. Ja sé què vol dir... Sí, he triat unes memòries i no d'altres, però no he fet de Pío Moa de la caiguda de Barcelona del gener del 1939.

P. Hi ha un artista, que presenta com a J.C., que veu els nacionals per la Diagonal, se'ls camela i entra amb ells a la ciutat; i un R.V., teòric nacionalista, ben derrotat i a qui no escolta ja ningú. Capri i Rovira i Virgili?

R. Que és Capri ho diu vostè; l'altra sí, és Rovira i Virgili, però no l'he posat sencer per no caure en la crueltat... És un home que es va equivocar bastant. Però no es pot queixar: avui una universitat duu el seu nom...

P. No tem que el lector tingui una versió distorsionada de la guerra civil i la memòria històrica amb la seva obra?

R. Aquesta no és una novel·la historicista sobre la guerra civil. D'altra banda, la memòria històrica s'ha d'investigar, mai pot ser un arma política com ho ha estat a Catalunya i a Espanya, episodis que han tret el pitjor de certa dreta —que ha callat actituds genocides— i de certa esquerra —que ha destriat uns morts d'altres: on és la memòria dels executats a l'Arrabassada?

P. Barcelona cau no serà un títol amb picada d'ullet a avui...

R. No. Barcelona ha sobreviscut a una Setmana Tràgica, al pistolerisme, als alcaldes més tanoques de tot el sud de la Mediterrània... Se'n sortirà de la crisi econòmica, però hem de dir que no és el millor moment de la cultura catalana. Causes? S'ha institucionalitzat massa. Des de l'esquerra s'ha intervingut en excés, predeterminant-la, volent-la més moderna que ningú; és un problema clar de socialisme ideològic; per la part de la Generalitat, la idea de cultura nacional és excessiva: tot no pot dir-se Nacional. Quan crees un TNC i els actors bons se te'n van a Madrid, falla alguna cosa.

P. Li crida l'atenció les dificultats de CiU i PP per trobar un responsable del CCCB?

R. Força. És sorprenent que els costi trobar gent capacitada, amb un currículum seductor i competitiu. Alguna cosa falla a Catalunya i al nacionalisme amb la cultura quan Prat de la Riba tingué un D'Ors; Cambó, un Estelrich i un Riba i ara, això: què passa que tot és gent de tercera fila?

P. Alguna teoria?

R. El pujolisme ha tingut tanta consideració a la seva pròpia suposada aportació intel·lectual que creu que no els necessita, als intel·lectuals; i ara descobreixen que no els tenen ni a dins ni a fora. Sembla estrany que no sàpiguen que els nacionalismes sempre han requerit minories creatives.

P. Vostè ja apuntava la mancança a L'os de Couvier (2004)...

R. Ui, ara és molt pitjor, la mediocritat és molt més alarmant; fixi's que avui no es parla ja mai de cultura sinó de gestió cultural.

P. Era l'home del PP pel CCCB?

R. Ningú m'ha trucat pel tema del CCCB. Que no m'atabalin. Jo vull escriure i prou, que ja és.