La Venècia d'un poeta

Mirat històricament, Venècia va ser, entre el segle IX i la presa de Bizanci pels turcs el 1453, gairebé tot el contrari del que va començar a ser arran de la seva decadència, al XVI. Durant aquests segles de l'edat mitjana i el primer renaixement, la ciutat va ser centre comercial de primer ordre —especialment dedicada a la importació i posterior distribució, arreu del continent, d'espècies, teixits sumptuosos i altres productes—, lloc de pas per a navegants de totes les latituds, i escenari de conteses per conservar la sobirania que els milanesos, ells especialment, li van discutir anys. Passada aquesta hegemonia, Venècia inicià un declivi, molt notable al XVII i XVIII, a causa de l'embat de la major part de les potències europees.

"Brodsky no va narrar per enèsima vegada Venècia; l'esmicolà per art de la metàfora"

Minvada en la seva realitat de potència comercial, Venècia va començar a ser un mite i un lloc de pelegrinatge per a visitants d'arreu; i encara ho és. Els indígenes més aviat en malparlen a causa de la gran incomoditat que significa viure en un lloc en què no hi ha taxis automòbils, tramvies ni autobusos; lloc en què l'hivern és rigorós i l'any sencer carregat d'una humitat que propicia el reuma; ciutat abastable per a tot caminant, és cert, però en què hi ha molts dies que només s'hi pot nedar, a causa de les marees. El mite de la seva grandesa —val a dir, de la seva bellesa— inclou, paradoxalment, tots aquests factors tirant a negatius, que no han desanimat els viatgers i glosadors des de segles. Marco Polo ja l'havia preuat; Shakespeare la va utilitzar com a marc del seu Mercader; Vivaldi va ensenyar-hi música a noies desvagades, al famós Ospedale; Casanova va estar-hi tancat, a la dita presó dels Ploms, i va fer-ne bones pàgines; Rushkin va quedar embadalit amb les seves pedres (més aviat marbres); Carpaccio, Giorgione i el Canaletto la van pintar profusament; Stendhal la va lloar malgrat la seva preferència per Milà; Henry James hi va escriure les seves Cartes de Venècia; Maurice Barrès i Henri de Régnier en van fer sengles llibres; Thomas Mann la va escollir, atesa la seva morbidesa, per escriure un llibre igual de mòrbid, el tot reblat per la malaltissa Mort a Venècia, de Visconti; i fins i tot un sociòleg, Georg Simmel, la va agermanar amb Roma i amb Florència, com d'altres viatgers, per fer-ne un assaig famós. Tot plegat bastaria perquè l'escut de la ciutat portés el lema que Freud assignava a la seva teoria: fluctuat nec mergitur: oscil·la, però no s'enfonsa.

Ara els lectors catalans podran gaudir d'un dels millors llibres mai escrits a l'entorn d'aquesta ciutat estranya, misteriosa, epidèmica i seductora malgrat tot: La marca de l'aigua, de Joseph Brodsky (traducció excel·lent de Marcel Riera, Viena Edicions, Barcelona, 2011). És possible que Brodsky triés aquest títol (Watermark, en la llengua original) no referint-se a les marques que les aigües assoleixen en aquella ciutat quan puja el mar, sinó pensant en el significat tipogràfic d'aquesta paraula: "filigrana", és a dir, aquella marca que tenen els fulls de paper de tot fabricant de qualitat —que es veu a contrallum— en què s'hi observa adés una àncora, adés un llebrer (el paper de la marca Galgo, per exemple). Perquè el mèrit d'aquest llibre —un dels últims del poeta— resideix en el fet que Brodsky no va narrar aquella ciutat com ho han fet gairebé sempre prosistes, assagistes i pintors, és a dir, segons una llei de seqüències narratives encadenades —diguem-ne la llei de la metonímia—, sinó segons la llei de la metàfora, que és com solen treballar els poetes. La ciutat no hi desfila pròpiament, sinó que tot d'imatges escadusseres, mínimes, remeten metafòricament a un tot urbà que mai no es perfila del tot.

Brodsky va tenir l'habilitat de presentar el contínuum urbà d'una ciutat que en realitat és discontínua a partir de desenes d'evocacions, juxtaposades. No arriben a construir cap narració, però són de les millors expressions literàries del seductor trencaclosques d'aquesta mítica ciutat. Diguem que el mite s'hi esmicola, i en el seu lloc s'alcen, prodigioses, les metàfores d'un conjunt segurament inenarrable.