Vitalitat negra

L'HORA ZEN

Teresa Solana. Edicions 62

273 pàgines. 18,50 euros

QUAN LA NIT MATA EL DIA

Agustí Vehí. La Magrana

221 pàgines. 16 euros

UN INTRÚS A L'ESTANY

Joan Marcé. Edicions 62

429 pàgines. 19,50 euros

La novel·la negra en català ja té una tradició pròpia. Aquesta primera dècada del segle XXI ha estat la més reeixida i prolífica que es coneix a casa nostra", escriu Àlex Martín Escribà al pròleg de Pot semblar un accident (Meteora), recomanable treball de Sebastià Bennassar. El llibre ho demostra. És un suggeridor exercici on es lliga l'evolució del gènere negre a les transformacions que s'han produït als Països Catalans en els darrers decennis.

Es diria que els autors han perdut els complexos tant pel que fa als arguments com a la llengua. Teresa Solana (Barcelona, 1962), llicenciada en Filosofia, amb estudis de Filologia Clàssica i traductora, es mata perquè la llengua escrita s'assembli cada vegada més a la parlada, fet que li ha valgut crítiques, però que és bo per a la novel·la negra que vol reflectir la realitat. A L'hora Zen fins i tot en fa broma.

Els autors catalans han perdut complexos en llengua i temàtica en el gènere policíac

Agustí Vehí (Figueres, 1958) barreja amb habilitat la Història amb el gènere negre i no té cap inconvenient que a la seva darrera novel·la, Quan la nit mata el dia (IV Premi Crims de Tinta), estigui escrita en català i castellà, segons els personatges. La primera novel·la de Joan Marcé (Viladecans, 1965), Un intrús a l'estany, té ambició de best-seller, a cavall entre el thriller científic i el gènere negre.

L'Hora Zen és la tercera entrega de la sèrie protagonitzada per dos germans bessons, l'Eduard i el Borja, que no s'assemblen gens ni mica. No són detectius professionals ni tenen cap mena de llicència; les seves feines sovint freguen la il·legalitat. La ironia, un humor salvatge i la crítica permanent són els principals ingredients de les aventures dels germans. A L'Hora Zen dispara contra les teràpies alternatives i les destrossa amb la seva habitual sornegueria. La Barcelona de Solana és plena de turistes i... d'espies, i aquí la novel·la es perd una mica: hi ha un grup d'espies d'agències internacionals que s'han posat d'acord per salvar el món de la corrupció dels governs i de l'especulació dels mercats. És una picada d'ullet als lectors, però no es gens versemblant.

Vehí ha passat en molt poc temps de ser un autor emergent a un de consolidat. Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, és sotsinspector de la Guàrdia Urbana. A les seves novel·les (Abans del silenci i Ginesta per als morts), gairebé sempre hi són presents la guerra i la postguerra. Quan la nit mata el dia té lloc al març de 1958 a Figueres. És un excel·lent retrat de la dura postguerra en una ciutat petita, i és ple de matisos: la ciutat oficial i la que encara se sent republicana; no hi ha personatges absolutament bons ni dolents. En aquesta entrega, el delegat local d'Informació i Investigació de Falange és trobat mort amb un crucifix de metall i de fusta clavat al cap.

El dilema es planteja aviat: és un crim passional o polític? En qualsevol cas, la consigna és amagar-ho. La novel·la ens porta per dos arguments que es creuen. La investigació, plena d'entrebancs, i la difícil història de l'amor secret entre un inspector de policia, que arribà a Figueres amb les forces d'ocupació, i una republicana a qui van matar la família durant la guerra. La història és bona, però el final és una mica forçat i Vehí passa per alt una de les pistes aparentment més importants de la novel·la.

A Un intrús a l'estany hi passa de tot i hi ha una pila de morts. Ramon Verdaguer, que investiga el genoma humà en un laboratori de l'Amèrica del Nord, troba una seqüència d'ADN repetida que amaga un missatge encriptat que té alguna cosa a veure amb la possibilitat que hi hagi vida intel·ligent a l'espai exterior. És una cosa molt grossa. L'amic que l'ajuda mor sobtadament. La seva companya, Eva, desapareix. Verdaguer torna a Catalunya. Però, aquí sí que hi ha bons boníssims i dolents dolentíssims: només amb un peu a l'aeroport del Prat comencen a perseguir-lo les forces del mal (la multinacional farmacèutica).

És més entretinguda la persecució que la recerca, plena d'introns i codons, que resulta molt feixuga. Els personatges estan treballats i tenen vida. Eva, per citar-ne un, de passat fosc, que sap recuperar documents robats d'un ordinador i per a qui les armes no tenen secrets, recorda vagament la Lisbeth Salander de Larsson. A Un intrús a l'estany li sobren planes, però és una primera novel·la i Marcé té fusta.