Poema-conte del desassossec

DOBLE ZERO

David Castillo

Proa

88 pàgines. 16,50 euros

A propòsit de l'aparició d'El pont de Mühlberg, el 2000, deia David Castillo (Barcelona, 1961), en declaracions a aquest diari, que l'Ajuntament de Barcelona, d'una banda, patrocina activitats relacionades amb la poesia però, de l'altra, "s'està carregant l'imaginari d'on els autors traiem literatura". Venint d'algú que, a part de poeta, és crític, periodista i activista literari (coordinador de la Setmana de Poesia de Barcelona, entre altres), aquesta afirmació és significativa.

En contrast amb la seva imatge pública, a la primera fila de la cultura catalana des de fa més de dues dècades, la creació poètica de Castillo apareix moguda per la reivindicació dels perdedors, dels qui viuen apassionadament posseïts per l'amor, la droga o una causa revolucionària, si no per tot plegat: diferents maneres de perseguir la plenitud de la vida i moltes vegades de perdre-la. Potser sense creure-hi del tot —per moments s'hi troba un polsim d'ironia d'arrel àcrata— i també perquè la derrota és literàriament més atractiva, es percep en els seus llibres el propòsit de fer memòria de llocs i vivències condemnats a l'extinció per culpa de determinades polítiques que no deixen el més mínim espai per als ideals utòpics d'antany ni per a la plàcida i anticanònica bellesa dels barris menestrals.

Hi ha molts noms propis en els seus textos: els de persona, que solen estar en les dedicatòries a peu de llibre; els de poetes i grups musicals —de John Ashbery a Gloria Gaynor—, que contribueixen a configurar-ne el paisatge emocional, i sobretot, els de barris —Barceloneta, Rambles, Poblenou—, carrers —Escudellers, Marina, plaça Reial— i bars —Havana, Bòria, Mongòlia—. Els exemples són alguns dels que es poden trobar a Doble zero, que en el currículum del seu autor és el poemari que en fa nou —deixant de banda antologies i la narració poètica El llibre dels mals catalans (Columna, 2010), repàs satíric i sentimental dels anys del tripartit—. Sobre el títol, que es presta a variats jocs de paraules, fa referència a l'haixix de més qualitat comercial.

Els 51 poemes que el conformen no oferiran gaires novetats als qui estiguin familiaritzats amb la manera de fer de Castillo; en nota final informa que són subsegüents als d'Esquena nua (2006) i que els va escriure en els anys del canvi de segle. Potser s'hi afegeix una consciència més intensa del pas del temps, quan el pes del passat comença a desfer implacablement les il·lusions pel futur: "Després de tota una vida sabent que eres el més jove, / un dia descobreixes que ja ets el més vell". Bàsicament narratius, consisteixen en una lleugera trama sentimental exposada en primera persona per un narrador que, des d'una certa distància, emet judicis colpidors sobre els moments "quan ens equivocàvem i no sabíem res de res: només equivocar-nos creient que no ho fèiem". Res a veure amb la carrincloneria del "no en sabíem més, teníem quinze anys": la contundència verbal és un dels punts forts d'aquesta nostàlgia no gens donada a l'au-tocompassió.

Continua vigent la consigna del poema Bandera negra de Game over (1998): "Si parles de poesia sentiràs dissonàncies, / si vols ritme imposaré discordança". Aquesta disfunció formal és el correlat del desassossec que s'experimenta en una ciutat que creix i creix, segons lleis que s'escapen al control i a la comprensió dels seus habitants, i el resultat en són uns escrits en prosa retallada i ritme apressat, que se situen a mig camí entre el poema a punt d'acabar i l'esbós d'un conte.