Si crema, crema

A CREMALLENGUA

Joan-Lluís Lluís

Viena Edicions

156 pàgines. 16,50 eur0s

La fal.lera nacional per l'assumpte de la llengua (és a dir, de la identitat) i la manera de funcionar de la indústria editorial fan que es publiqui molt sobre la qüestió. Massa. Hi ha força morralla.

Per sort, no tot són pixatinters estufats ni polítics intrusos. També hi ha lingüistes que escriuen coses que valen molt la pena i interessats-que-no-són-filòlegs-però-com-si-en-fossin. Aquest és el cas de Joan-Lluís Lluís, que amb aquesta columna que escriu a Presència (A Cremallengua n'és un recull) ha tingut la traça de trobar un tema inexplorat que és pràcticament un filó: el llibre és una mena de viquipèdia de les llengües en perill de mort (i una mica de les que no, també). Dic un filó, malauradament, perquè 3.000 idiomes amb un peu al canyet (són càlculs de la Unesco) donen per a molts articles. Mal que ens pesi a tots dos.

El subtítol ja ens estalvia molta feina: Elogi de la diversitat lingüística. Però, contràriament al que s'ha dit, el que fa valuós aquest volum no és el punt de vista (o és que ningú es pensa que un parlant de llengua amenaçada, i per dos estats!, hi podria estar en contra?) sinó la informació. La quantitat que en dóna i sobretot com la dóna; l'esforç de destriar-la i l'aparent senzillesa d'explicar-la. L'aire desimbolt amb què l'escriptor perpinyanès sap disfressar l'erudició i la infreqüent elegància de la prosa amb què la concreta en fan, senzillament, una perla.

Com tots els reculls de peces curtes, la corba d'interès d'A cremallengua està en funció de les afinitats del lector. Els qui trempin amb l'exotisme n'hi trobaran molt (peripècies del dàlmata, el kamassià, el yaghan, l'ubick...), els de la veta històrica també (de la formació del llenguatge al jacobinisme francès, especialitat de la casa, com és natural) i fins i tot els amics de la tafaneria (vicissituds d'un aspirant a glotòfag). A mi m'han colpit les incursions en la sociolingüística, sobretot La mandra dels catalans (sí, nosaltres) i encara més Els immigrants heroics, on el Lluís doble es nega a combregar amb aquella escola de pensament ara tant en voga que desculpabilitza el poble per carregar-li els neulers exclusivament als que manen: "No parlar català a un immigrant és el pitjor favor que se li pugui fer. Els immigrants que aprenen i parlen català són una mena d'herois perquè construeixen la Catalunya futura abans mateix que molts catalans s'adonin que aquesta Catalunya serà de colors diferents. Pensar que el català d'avui no és una llengua que pugui ser parlada per gent vinguda de tots els continents és d'un provincianisme miop que posa en perill la identitat d'un país sencer". Perquè vols dir que, si ho poguéssim comprovar, no resultaria que aquells que s'hi adrecen sis-temàticament en foraster no són els que després escullen mesells i caragirats?

Ara que les urnes, doncs, han demostrat (per si calia) que res és més útil als poderosos que la ignorància dels sotmesos, la màxima que JLL segueix al peu de la lletra (primer, saber; després, opinar) pot ser un bon antídot. Mentrestant, si la llengua us crema perquè voleu dir i no goseu, tingueu present que dos il·lustres cadàvers principatins com el pronom vós i el possessiu llur campen ben vius per la Catalunya Nord. Al capdavall, l'expressió que dóna títol al llibre tampoc surt a cap mena de diccionari i mira que bé que s'explica.