Femení rural

LA NEVADA DEL CUCUT

Blanca Busquets

Rosa dels Vents

256 pàgines. 17,90 euros

D' un món dominat pels homes n'havia de sortir la situació problemàtica de la dona. La subjugació, el maltractament, l'explotació, el tedi... tot un llast que va tornar-la en un ésser interromput. La literatura feta en català, en el seu llarg despertar entre les acaballes del XIX i principis del XX, mostra dos exemples d'aquesta fèmina atrapada en un medi que l'ofega: la Marta del drama Terra baixa, d'Àngel Guimerà, i la Mila de la novel·la Solitud de Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert). Dues dones víctimes de matrimonis de conveniència, que estan esfondrades en la insatisfacció eròtica i vital, encara que descobriran la possibilitat d'escapar-ne.

Amb flaire entre 'Terra baixa' i 'Solitud', s'hauria agraït més fluïdesa narrativa al darrer Premi Llibreter

Blanca Busquets (Barcelona, 1961) ha seguit aquestes dues obres per formular La nevada del cucut (Rosa dels Vents), Premi Llibreter 2011. La novel·la juga amb el paral·lelisme de dues trames: una primera situada a principis del XX en un poble de muntanya (la Carena), protagonitzada per la Tònia, enfront d'una altra en l'actualitat, entre Barcelona i la Carena, que ocupa la besnéta de l'anterior: la Lali. Els dos personatges desenvolupen una acció molt simètrica i guarden un vincle ben marcat amb la Marta i la Mila: parelles que s'esberlen, naufragi personal i aparició d'una solució.

Seguint la lògica d'aquell parell d'obres, la novel·la aprofita per explorar la vida rural arcaica i retrobar-la en el present. Ho formula al voltant d'una dualitat que marquen aquests dos clàssics: la terra baixa —la plana, l'espai de la societat i, per tant, de la corrupció d'una intrínseca bondat humana— confrontada amb la terra alta —l'alta muntanya, l'espai solitari, lliure d'aquest vici social—. A la novel·la, un és el poble de la Carena i l'altre, la muntanya d'Els Cingles. El text aconsegueix fer-se amb la petjada d'aquelles dues figures per traçar dos personatges en un aspre procés de coneixement personal, que culmina quan es fan amb les regnes de la pròpia vida.

L'obra aprofundeix en les maneres de les altres novel·les de l'autora: Presó de neu, El jersei, Tren a Puigcerdà i Vés a saber on és el cel. Sempre l'estructura ben elaborada per encabir una varietat d'escenaris o accions, l'ús d'un narrador identificat amb un personatge i l'especial fixació en la vida quotidiana. Amb la novetat en aquest cas de l'ambiciosa incorporació d'aquest diàleg amb d'altres obres.

Però entre la Tònia i la Lali la simetria és massa evident, com l'estreta identificació d'aquestes amb la trama dels dos clàssics (molt explicitada, reiterada i exacta). Un fet que se suma a la rigidesa esquemàtica del parell terra baixa / terra alta, que ja se'ns desfà a les mans. La mateixa que apareix en l'ús molt obvi d'alguns recursos típics, com el de l'objecte misteriós recurrent (un quadre), i el manuscrit trobat (el diari de la Tònia, que ens permet conèixer la seva vida).

Si bé es cert que aconsegueix encendre la curiositat per la dona rural del passat i per la força del seu entorn rústic, també ho és que s'hauria agraït més fluïdesa narrativa, superant les formes més previsibles i alguna atrevida experimentació en el discurs. Exactament el que es pot trobar a l'anterior Premi Llibreter de literatura catalana: Maletes perdudes, de Jordi Puntí. La distància qualitativa entre ambdós propostes no deixa de sorprendre i caldrà esperar que no obri en el jurat una deriva condescendent cap a textos que els falta una mica per brotar.