"Estem en una guerra mundial"

Ana Maria Moix (Barcelona, 1947) ha fet una immersió en la quotidianitat per explicar els problemes de la gent d'avui, com viuen i què senten. El resultat és Manifiesto personal (Ediciones B), un llibre a estones furiós, d'altres nostàlgic, pessimista i apocalíptic.

"És la situació la que és apocalíptica. Estem en guerra, en la III Guerra Mundial. És la guerra dels financers i especuladors i dels seus portaveus contra la resta del món. No és una guerra de sang, però el capitalisme feixista s'apodera de tot. Qui consumirà perquè el capitalisme segueixi creant capital?".

"Quina casualitat que els països més amenaçats siguin Grècia i Espanya, que tenen governs d'esquerres. De Portugal, des que va guanyar la dreta ja no se'n parla".

"La gent se sent estafada i està desconcertada. No crec que Zapatero s'hagi tornat de dretes, però l'any 2008 hauria d'haver dit la veritat. Però com podia dir: 'Se'ns han menjat els financers?'". "Els polítics han perdut el poder. Impera la mediocritat intel.lectual i política i, dels sindicats, ja no en parlem."

Per a Moix, l'única esperança és que ho arreglin els partits d'esquerres i els ciutadans del carrer. "El PSOE ja ha fet seves algunes de les propostes de la gent del 15-M. Són ells qui han d'encapçalar la resurrecció moral i ètica".

"Potser sóc massa innocent, però crec que primer hem de votar esquerres i després exigir". Està radicalment en contra del vot en blanc. El votant d'esquerres està irritat, rebotat, amb desitjos de venjança, però Moix reivindica el vot i recorda el que va passar a França el 2002, quan van castigar a Jospin i després van haver de votar a Chirac perquè no guanyés Le Pen.

Denigra el "vot vil", el que busca el Partit Popular atiant contra els immigrants. "Ja sé que Alícia Sánchez Camacho personalment és incapaç de matar una mosca, però que facin un joc per caçar immigrants és terrible". "És fàcil de dir que l'immigrant és l'enemic i que ens ho prendran tot. L'enemic són els financers i els especuladors".

Manifiesto personal no només se centra en la situació econòmica i política, sinó que parla de tots els espectres de la societat. Hi barreja testimonis i anècdotes d'amics, veïns, parents i experts, amb breus pinzellades de la seva autobiografia. El viatge que va fer a Belchite amb José Antonio Labordeta i Colita, per exemple. O una anècdota impagable de Carlos Barral: va passar a Calafell quan era senador pel PSOE.

Uns espavilats homes vestits de negre, d'aquests de la bombolla immobiliària, sabedors que estava a la Comissió de la Llei de Costes, li van oferir un Mercedes Benz i un xec en blanc si els feia camí per construir entre Calafell i Segur de Calafell. Barral, furibund, va demanar les seves espases (les col.leccionava) per fer fora els que atemptaven contra el seu honor... fins que la seva dona, Yvonne, li va recordar que estaven a la casa de Barcelona. Els especuladors no el van poder comprar.

La conclusió del llibre és que vivim pitjor, molt pitjor, que fa uns anys i no tan sols des del punt de vista econòmic, social o laboral.

Els analfabets multiculturals, els illetrats, que saben llegir però que no entenen el que llegeixen; l'abdicació dels pares que crien, però que no eduquen els fills; l'onada de conservadorisme que pateix Occident; l'estafa a Hisenda com a esport nacional; la marginació dels vells... són alguns dels temes que tracta Manifiesto personal.

"El nivell cultural ha baixat moltíssim i això ve d'anys i anys... Ja no es parla de literatura als ambients literaris". "Ara tot ha de ser original, divertit i curt".