Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

De Pons a Pessoa

És cert que la poesia catalana no ha assolit encara la projecció internacional que mereixeria —en especial la de l'Edat Mitjana i la del segle XX— per manca de traduccions; però no és menys cert que una part importantíssima de la nostra poesia ha quedat intraduïda no per manca de coneixedors estrangers de la nostra llengua, sinó més aviat perquè sovint es tracta d'una matèria verbal intraduïble. Recordo amb pena aquell curs sobre "Poesia noucentista catalana" que vaig fer a la Universitat de Nova York l'any 1989 i que va deixar en la més obscura, densa i impenetrable perplexitat els meus alumnes nord-americans: no és que no sabessin res de res, en termes generals; va ser, més aviat, que aquells nois i noies no podien de cap de les maneres, per molt d'interès que hi posessin, entendre cosa d'un poema, per exemple, com "La tràgica mestressa" de Carner: "Qui no coneix aquella mestressa catalana / tota endolada, amb sentiments a dolls, / que emplena dos seients a la tartana / i amb son farcell va abassegant tots els genolls?" A l'estranger no entendran mai la institució nostra de la mestressa, ni que aquesta tingui "sentiments a dolls" —ells, que els tenen gota a gota, i amb vergonya. Si volem que la literatura catalana entri amb naturalitat entre els lectors d'arreu, estem obligats a satisfer una d'aquestes premisses: oferir primer un curs d'antropologia catalana als possibles lectors, o escriure una literatura de caire adés basada en la mitologia clàssica, adés glosadora de l'heretada literatura universal, adés de caire metafísic: les tres darreres coses entren de ple en un cert anacronisme i atopisme solvents i entenedors.

Ponç Pons escriu una poesia que admet de continent la traducció a d'altres llengües

El menorquí Ponç Pons va publicar l'any 2003 un poemari intitulat Pessoanas en què retia homenatge, en quaranta-cinc poemes excel.lents, a un dels seus escriptors de culte. Aquest, o altres llibres, li van merèixer premis molt importants atorgats a casa nostra, com el Premi Carles Riba, el Premi Nacional de Poesia, o el Premi de la Crítica Serra d'Or. És clar que això no pot importar ni poc ni gens a un poeta que ha escrit, justament en el llibre de què parlem avui: "La passió d'escriviure [menorquinisme] i llegir m'ha portat / dissident lluny del món literari i no vull / formar part de cap grup..." Tampoc els premis no deuen importar gens a un home que es guanya la vida donant classes en un Institut d'Ensenyança Mitja i dedicant el lleure, generós amb ell, a plantar llimoners, dreçar una tanca de paret seca i, també amb les pedres —com aquell poeta de què parlava Rilke, enterc— esdevenir ferm al ritme d'alçar una cabana enmig d'un camp: el somni, jo diria, de qualsevol persona que es dediqui a l'art: "He acomplert el meu somni / de tenir un solitari / terreny verge en el camp". (Llegireu amb goig un llibre que s'acaba de publicar quant a aquesta mania: Cabañas para pensar, Ed. Maia, 2011).

No és d'estranyar que Manuel de Seabra (prologuista) i Perfecto E. Cuadrado (traductor) hagin agafat aquell llibre de l'any 2003 i n'hagin fet una edició bilingüe a Lisboa, Licorne Ediciones, 2011, que també trobareu a les nostres llibreries. El llibre compleix dos dels requisits que hem apuntat més amunt: són gloses o dedicatòries a Fernando Pessoa, sovint en forma metricoepistolar, i els grans temes que s'hi vessen són més aviat de caire metafísic: "Escriure és resistir"; "T'has perdut enyorós pel camí de ser tants [referència als heterònims de Pessoa] que ja saps que fugir d'un mateix no du enlloc"; "Un dia ens morirem / entubats, plens d'enyor, / i agònics no sabrem / si el real és allò que hem llegit o viscut"; "Hem de dar-li sentit a la vida fent art"; "Jo guard esbarts d'ocells que es refugien / aquí dels caçadors i ser poeta / és la meva manera d'existir". No és estrany que els antòlegs, com Pons diu al penúltim poema del llibre, no sàpiguen on situar-lo: els d'aquesta mena solen ser els més bons. Però la seva poesia va néixer ja amb tanta d'alenada, que tot ha ajudat a fer que els veïns de Pessoa el trobin ara, per a projecció de la millor literatura nostra, a les llibreries de Lisboa.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 15 de septiembre de 2011

Más información

  • MARGINALIA