REPORTATGE

Allò que el 18 de juliol s'endugué

Retrat sociocultural de la Barcelona on fa 75 anys va esclatar a sobre la Guerra Civil

És clar que hi havia problemes. I grossos. No feia ni dos mesos, el director de la mateixa La Vanguardia, Agustí Calvet, Gaziel, ho deia ben clar: "Toda España, con excepción de Cataluña, vive en una atmósfera precursora de guerra civil". I a les pàgines polítiques del mateix 18 de juliol, entre notícies de vagues pageses (Còrdova) i assentaments de camperols (Albacete), es deia que la policia creia que ja sabia qui capitanejà l'escamot que va assassinar José Calvo Sotelo. Però tot i així, aquell mateix dissabte s'anunciava que per 975 pessetes es podia anar a les Olimpiades de Berlín, visitant també França, Suïssa, Àustria, Hungria i Txecoslovàquia, potser aprofitant les noves línies aèries que des del 20 d'abril unien Barcelona amb París i Berlín mateix. "Todo de 1ª". Se sortiria el 23 de juliol. L'endemà, a les 11 del matí, el nedador Vicente Olmos intentaria batre el rècord de Catalunya dels 1.500 lliures, tot rebaixant el seu crono de 22 minuts, 19 segons i sis dècimes. I ja es podien adquirir els nous Opel al concessionari Romagosa a partir de 6.775 pessetes. Caret, sobretot per a qui mirés un anunci demanant cambreres, cuineres, mainaderes entre 60 i 100 pessetes al mes "para colocarse hoy mismo". Cosmopolitisme, progrés, modernitat, novetat, velocitat... Així respirava, malgrat l'ambient polític, la Catalunya quotidiana del 18 de juliol de 1936, el 6% del territori però el 12% de la població espanyola, amb el 22% del parc automobilístic i el 31% del consum d'energia elèctrica de l'Estat, amb un cotxe per cada 53 persones (111 a Espanya, de mitjana).

Hi haurà sessions de teatre i cinema el 18 de juliol. Els primers ja no tornaran a obrir fins al 16 d'agost. Les sales de projecció ho van poder fer una setmana abans

Aquell mateix dissabte d'ara fa 75 anys hi havia qui es plantejà anar al cinema a l'estrena del Capitol: La que apostó su amor (1935), de Michael Curtiz i protagonitzada per Bette Davis, ara que no feia ni dos mesos que havia arribat a l'Astòria el primer film en color, amb l'estrena de La feria de las vanidades. O qui pensava anar a riure al Teatro Cómico amb ¡Bésame, que te conviene!, amb l'actriu Margarita Carbajal. Seria l'últim dia, perquè, si més no a Barcelona, no es tornarien a obrir els teatres fins al 16 d'agost. Els cinemes ho farien una setmana abans. Però ja res no seria el mateix. Una ventada feixista s'ho emportaria tot. Molt lluny i durant molt de temps.

"La il.lusió republicana comporta una mena de rearmament: hem de tenir novel.la moderna com es fa a Europa, es tradueix moltíssim de l'estranger i es creen col.leccions molt apreciables", enumera eufòrica Maria Campillo, professora del departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). També recorda el bon moment de les lletres catalanes, amb tiratges de llibres de fins a 4.000 exemplars, nuclis literaris potents a l'entorn de diaris i revistes com La Publicitat, El Matí i Mirador ("no tornarem a tenir mai un setmanari com aquest"), tertúlies a cabassos i un mercat que permetia col.leccions tan antitètiques però complementàries com A tot vent, de Proa (amb clàssics del XIX traduïts, per exemple, directament del rus, gràcies a Andreu Nin) o la que arrencà ja el 1934 Josep Janés amb la popular Quaderns Literaris, amb autors contemporanis com Massimo Bontempelli. O el mateix El club dels novel.listes, del 1936. Per no parlar de la poesia, des de feia temps de primera línia, però encara més: Josep Carner, Carles Riba, Andreu Rosselló-Pòrcel...

Un punt àlgid, amb la Catalònia com a llibreria de referència d'un moment que, paradoxalment, és tan alt que "gairebé hi ha més literatura cultivada que de middle class", resumeix Campillo, que no es vol oblidar de la popularitat de Josep Maria Folch i Torres i la seva Biblioteca Gentil, per una banda, ni de la novel.la psicològica que cultiva Carles Soldevila i que entronca amb la modernitat literària més absoluta. "Tota la feina feta des de la Renaixença i potenciada pel Noucentisme recull els seus fruits en aquesta etapa", resumeix l'estudiosa. Un marc al qual també pot acollir-se l'art, que veu esclatar la que Francesc Fontbona, historiador de l'art, bateja com "la Generació de 1917: els Joan Serra, Rafael Durancamps, Alfred Sisquella, Josep Obiols, o escultors com Josep Clarà i Joan Rebull".

Però on són Picasso, Dalí o Miró? "No ens enganyéssim: hi són, però més a París que a Catalunya; són l'avantguarda, és clar, amb els Amics de l'Art Nou de 1932, però qui triomfa llavors són els fills del Noucentisme, que són els que d'alguna manera reivindica la Generalitat". Una institució, que, en canvi, aposta en arquitectura pel més modern de tot, com anaven a demostrar projectes urbanístics de l'ambició del Pla Macià o la Ciutat de Repòs i de Vacances del GATCPAC. "Sí, Macià o Companys beneeixen des de dalt, se senten còmodes amb el racionalisme arquitectònic però no tant davant El gran masturbador de Dalí", resumeix Fontbona.

També des de feia poc la Generalitat intentava crear la seva primera política articulada de teatre, donant suport a companyies, construint la llavors anomenada Institució del Teatre per fer de motor i instaurant els premis Ignasi Iglesias. Tot per potenciar el repertori de la dramatúrgia catalana, llavors en situació xocant: al principi de l'etapa republicana, amb prou feines quatre sales programaven teatre en català; la cartellera de La Vanguardia del 18 de juliol en mostra només en dues de les vuit anunciades.

"La castellanització de la programació s'accentua aquells anys", constata Francesc Foguet, professor de Filologia Catalana a la UAB. Tu mujer es mía (Principal Palace), La tonta del rizo (Poliorama) i el ¡Bésame, que te conviene! donen l'altra característica del moment: el vodevil revistat arrasa. "És un teatre d'evasió, comèdia burgesa, de tipus domèstic i sentimental", diu Foguet, recordant que la dramatúrgia catalana tindrà un refugi en el nombrós teatre d'afeccionats. "Pitarra ja ha caigut; aguanten Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà i Ignasi Iglesias. I qui més proliferen són Joan Puig i Ferrater, Ramon Vinyes i Carles Soldevila", recita la llista dels autors, on menja a part Josep Maria de Sagarra, "el triomfador del moment, que inaugura temporada al Romea". Fora d'ell, uns dramaturgs de "perfil relativament baix", que, a sobre, se les tenen amb els germans Quintero, o Alejandro Casona. No li va molt millor al teatre d'assaig, que amb prou feines es podia veure a la mateixa Institució del Teatre amb la companyia Belluguet, o bona part del traduït, com el de George Bernard Shaw, que acostuma a estrenar-se en els marges.

La companyia de Maria Vila i Pius Daví composa, amb Enric Borràs i Margarita Xirgu (principalment, al Goya, amb peces de repertori, tot i que serà qui estreni García Lorca al Principal, dels pocs autors del període republicà), el veritable star-system teatral del moment, que, amb entrades entre les dues i les tres pessetes, amb prou feines pot fer front al gran monstre del moment, el cinema. " Era molt més econòmic i, si tenim present que la majoria de les sales oferien sessió doble i potser t'hi deixaven berenar, ja tenies la tarda feta..." Sí, el pack d'oci que relata Magí Crusells (secretari del centre d'investigacions Film i Història de la Universitat de Barcelona) era, a 0,80 cèntims l'entrada, imbatible.

La cartellera de pagament recull una cinquantena de sales, però Crusells creu que es pot parlar de gairebé el doble, on s'imposen el Coliseum, el Fémina i el Savoya, amb una programació que "porta un decalatge amb les estrenes a l'estranger de només sis o set mesos, poc per l'època". I en un moment en què els avenços tècnics eren espectaculars: el sonor, el color... L'oferta de tot plegat és ben explícita: Nobleza baturra, Tres lanceros bengalíes... "Evasió pura: guerres i comèdies; el documental és gairebé inexistent, tot i que es farà un trist intensiu per la propaganda de guerra", resumeix Crusells, que remet per comprovar-ho a la mostra Cinema en temps de guerra, exili i repressió que ofereixen a la facultat de Lletres de la mateixa UB.

La Generalitat ho va voler dinamitzar, tot impulsant un Comitè del Cinema, organisme autònom format per administracions i gent del sector, un món que s'espavila amb rapidesa i que té en Barcelona un bon pal de paller: en el període republicà, entre el 1931 i el 1936, a Barcelona es realitzen 53 films, davant dels 50 de Madrid i els només 14 de València. Aquest rànquing explica per què serà a Montjuïc on hi haurà el primer estudi sonor d'Espanya, l'Orfea.

El fet que el president Macià acudís a la inauguració demostra, segons l'historiador de la UB, Carles Santacana, "l'avidesa i la capacitat d'assimilació tan ràpida d'aquella societat catalana". I és que és tot: des de la proliferació ja dels grans magatzems a la coeducació, passant per l'associacionisme ("la dècada dels 30 és quan se'n fa més a tot Catalunya"), el nou paper de la dona ("guanya en independència, trenca amb la indumentària anterior i no hi ha partit polític que no tingui la seva secció femenina") i l'esport, ja massiu, es debat per mantenir encara la seva funció social malgrat el professionalisme.

Molta modernitat. Imaginar cap on hauria evolucionat si no hagués esclatat la guerra és un altre drama. "Es va perdre aquell caldo de cultiu que alimentà gent com Pere Calders o Mercè Rodoreda; aquell mercat literari que Stephen Spender digué que era una veritable mostra de la socialització de la cultura, saltà pels aires", resumeix Campillo. "Avui tindríem molt més patrimoni artístic, especialment d'art barroc religiós; per la resta, ja vam fer prou que sorgís Dau al Set el 1948, havent-hi hagut la Segona Guerra Mundial, també", apunta Fontbona. "S'hauria començat a veure un altre teatre català, més europeu", pensa Foguet. "Avui la indústria del cinema espanyola tindria a Catalunya una plaça forta, entre d'altres coses perquè no hauria hagut de marxar a l'exili tant de capital humà, com simbolitza Joan Castanyer, que era a Laia Films", cita Crusells.

"El pitjor és que s'instal.là aquella cosa moral, petita, tancada, que ho impregnà tot i que tallà tantes coses, des de l'evolució del món catòlic al contingut de la ràdio. S'acabà aquella sensació que estaves à la page, malgrat els problemes econòmics o polítics", segons Santacana.

Sí, fou una ventada ben eixuta.

* Este artículo apareció en la edición impresa del jueves, 14 de julio de 2011.

Archivado En:

Te puede interesar

Lo más visto en...

Top 50