Molt 'soroll' per a poca cosa

La situació sembla increïble: vivim un moment de creativitat musical gairebé sense precedents, però les estructures de la música a Catalunya són més precàries que mai i la dificultat de professionalització fins i tot arriba als grups més coneguts, de vegades formats per músics que encara no viuen de la música. Si això passa amb les bandes més populars, què deu passar amb els grups novells? La resposta és imaginable i comporta acceptar que les estructures musicals a Catalunya, i per extensió a la resta de l'Estat, caminen cap a l'amateurisme i la voluntarietat, ja que els professionals de la música difícilment en poden viure. I quan parlem de professionals, s'ha d'entendre que no només es parla de músics, sinó també del conjunt de professions que hi estan vinculades: mànagers, roadies, tècnics de so i de llum, productors, conductors...

"La davallada de la música en directe a Catalunya el 2010 va ser d'entre un 10% i un 15%. I l'oferta de concerts ha crescut un 5%", admet Joan Rosselló, president dels promotors

Pau Vallvé (músic i productor): "Ara es toca per quantitats ridícules com 100 euros. L'última gira la vaig fer sol i vaig cobrar això. Així no es pot viure de la música, no es fa mercat"

Així, té lloc una situació paradoxal: en un moment creatiu inqüestionable, li correspon una creixent feblesa de la indústria. Quins deuen ser els motius d'aquesta situació?

El directe està en crisi? La primera constatació desmunta dues idees molt esteses: que el directe salvarà la música i que els concerts van a més. Aquesta equació va aparèixer amb força el 2008, tal com recollia la ponència Les xifres dels circuits musicals a Catalunya que Jordi Bertrán, gerent de la Fira Mediterrània de Manresa, feia al Mercat de Música de Vic de l'any passat. Hi indicava que "el 2008 la frase 'Més música que mai' va ser un dels lemes escollits per resumir la collita de l'any, tot donant ales per continuar inflant la bombolla musical". L'any següent, el lema era "La música en viu, motor del sector musical", tot i que, com apunta Bertrán a la ponència, "el 2009, la indústria de la música en viu havia perdut un 15% de facturació, i l'assistència mitjana d'espectadors als concerts havia baixat un 10%". L'any 2010, la davallada del directe es va mantenir i, malgrat que la ministra de Cultura Ángeles González-Sinde titula La hora de la música en vivo el seu editorial a l'Anuario de la Música En Vivo 2011 editat per l'Associació de Promotors Musicals, tot fa entendre que la davallada encara no ha tocat fons.

Aquesta és la impressió de Joan Rosselló, soci de la promotora de concerts The Project i president de l'Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya, quan afirma que "segons totes les dades que estem recollint, la davallada del 2010 serà d'entre un 10% i un 15%, que se sumarà a les xifres negatives que arrosseguem des de fa uns anys. Tot això tenint en compte que l'oferta de concerts ha crescut un 5%". Pel que fa a 2011, la situació del semestre que ja ha passat no és gaire millor, ja que la contractació continua a la baixa i la dificultat que tenen els músics per aconseguir actuacions va creixent. De moment no hi ha dades relatives a aquest semestre, però totes les fonts consultades mostren pessimisme. Fins i tot la SGAE ha vist baixar al 2010 els drets generats pel directe, gairebé un 29% respecte del 2009, segons admet Ramon Muntaner, delegat a Catalunya de l'entitat recaptadora.

Per què cau el directe? Les raons que expliquen una davallada d'aquesta magnitud atenen a diverses causes que en bona mesura actuen de manera conjunta. D'una banda, tant Catalunya com Espanya viuen una situació hereva de la política de festes majors organitzada pels ajuntaments democràtics. Segons la ponència de Beltrán, l'arribada de la democràcia als ajuntaments el 1979 va generar una "demanda creixent de serveis públics, va comportar que els ajuntaments haguessin d'incrementar d'una manera ràpida i poc ordenada les noves prestacions i el procés de democratització cultural va comportar la tendència a la gratuïtat permanent, factor que ha generat hàbits perversos". Dit en altres paraules, els ajuntaments han estat un dels principals promotors de la música en directe tant a Espanya com a Catalunya. I generalment l'han ofert de franc.

La crisi econòmica ha fet minvar els pressupostos de Cultura dels ajuntaments: el de Barcelona ha disposat d'un 20% menys per a les festes patronals de la ciutat enguany, de manera que un circuit que havia estat clau gairebé ha estat particularment tocat per la crisi. És difícil precisar-ne dades, però, segons fonts consultades, la iniciativa pública, ja sigui en forma de festes o de programacions estables en equipaments municipals, pot superar el 60% de la programació musical a Catalunya.

La crisi també pot ser la responsable de la baixada dels espectadors, ja que la disminució de la renda afecta l'oci de manera immediata. I no només això, sinó que les barres de consumició, un altre mecanisme per pujar la facturació, ja no funcionen amb l'alegria d'anys anteriors. La resistència dels patrocinadors privats a aportar diners a un altre sector que no sigui el dels festivals o grans artistes en gira s'afegeix a aquest panorama, que de tota manera no només pateix la davallada per raons econòmiques.

Així ho defensa Jaume Antich, responsable d'Atrium, l'equipament cultural i esportiu de Viladecans. Segons Antich, aquesta davallada es deu a motius també endògens de la música com "la pròpia devaluació de la música com a producte per l'ús intensiu del mp3, que ha fet perdre el valor del producte fent desaparèixer l'objecte. Les noves generacions no van tant als concerts com abans, la música ja no els identifica com fa 20 anys. En conseqüència, la mitjana d'edat dels concerts està pujant".

Finalment, la desaparició de la indústria discogràfica ha limitat els pressupostos dels grups a l'hora de fer gires de presentació, que abans tenien el suport de la companyia corresponent. En bona mesura, la desaparició del motor econòmic del negoci musical, la venda de discos, ha canviat l'arrel del negoci i encara no s'hi ha pogut trobar una alternativa.

Què passa quan cau el directe? A causa de la minvant quantitat de diners que mou el directe, els grups i solistes que volen fer música han d'inventar nous formats, noves estratègies i altres formes d'apropar-se al seu públic. El segell Bankrobber, que agrupa, entre d'altres, artistes com Mazoni, El Petit de Cal Eril o Guillamino, ha apostat pel canvi de formats. Primer van inventar-se Les Sobretaules, una sèrie de concerts on dos artistes xerraven en escena i interpretaven les seves cançons. Després, va venir la gira del març de 2010 de Mazoni: "Va ser una gira de 31 dies tocant cada dia. Mazoni viatjava sol amb la seva guitarra, sense tècnic de so, ni mànager de carretera. Era un format senzill, econòmic i donava un plus de proximitat", recorden Marçal Lladó i Xavier Riembau, responsables del segell —el van muntar fa 10 anys i en viuen des de fa 3 anys—. Aquesta mena de concerts, on l'artista defensa les seves cançons només amb guitarra, és cada vegada més habitual, i, actualment, en moltes gires ja s'indica si l'artista viatja amb banda o fa un concert acústic, concepte que normalment significa que l'artista està sol en escena o com a molt acompanyat d'un únic músic.

Pau Vallvé ha vist que la seva situació personal variava amb el pas del temps. Aquest músic inquiet, compositor, intèrpret, productor i responsable del seu propi segell, Amniòtic, afirma que "el 2006 vaig fer una gira amb 12 persones a l'escenari, tècnic de llums, de projeccions, de so, mànager i vam aconseguir no perdre-hi diners. Ara som tres en escena i en perdem. I sóc molt més popular que abans. No em queixo, m'agrada la música, és la meva passió, però està passant alguna cosa".

Vallvé indica que s'estan produint més canvis, com ara la forma de contractació: "Abans anaves a un preu tancat, et pagaven una quantitat i punt. Ara tot és percentatge, és a dir, cobres en relació amb el públic que paga l'entrada. Pot semblar raonable, però la realitat és que només guanyen els més populars i la resta, a fi i efecte de disminuir el risc, apostem per formats econòmics marcats per la necessitat d'abaratir l'entrada. És la llei del mercat, és el liberalisme aplicat a la música", afirma abans de parlar de quantitats: "Ara es toca per quantitats ridícules com 100 euros. L'última gira la vaig fer sol i vaig cobrar aquesta quantitat. Així no es pot viure de la música, no es fa mercat", remata. En línia amb tot això, no és una bajanada afirmar que el creixent impacte del folk, amb els seus formats acústics, sense masses instrumentistes i amb produccions senzilles, es pot vincular amb la situació de precarietat.

Però, a més, hi ha una altra conseqüència, a causa del creixent número de concerts que es fan en pisos privats, habilitats com a sala de concerts durant una o dues hores. A Catalunya ja s'han organitzat molts cicles de concerts domèstics, on el públic gasta menys, i la banda pot cobrar un preu similar del que paguen algunes sales. I lliure d'impostos.

Els temps estan canviant? Cristina Haba ha estat representant a Europa d'Anni DiFranco, ha treballat per la WEA, per DiscMedi i ara porta la representació de Marc Parrot, Bruno Oro i de Nubla, entre d'altres. Ha viscut els bons temps i ara s'adapta als nous, però emet un veredicte clar: "la situació fa que cada vegada que desenvolupes un nou projecte acabes en una posició més feble per encarar el següent. Acabes demanant favors per aconseguir el que abans es donava per fet. Cada vegada tinc menys recursos per fer la meva feina; cada dia em sento en situació de respondre menys professionalment als requeriments de la meva feina". Haba creu que "cada vegada es fan més les coses per voluntarisme".

Xavi Fortuny, director de RGB Management, va ser un dels mànagers més importants del rock en català, i ara manté un lloc al negoci del directe com a responsable de la sala La Mirona, a Salt, i com a mànager de diverses bandes com Els Pets o Teràpia de Shock, aquesta darrera amb forta implantació juvenil. Coneix els números i creu que els músics dels 90 vivien millor que ara: "una gira dels 90 podia tenir 100 concerts a uns 10.000 euros per actuació, fins i tot 12.000 en els millors moments. Ara, una banda com Manel té més o menys el mateix preu, i potser només ells fan tants bolos com es feien fa 20 anys. Abans eren quatre o cinc les bandes que tenien una contractació important". Ara en són una o dues. Antich apunta: " diuen que Manel és la bomba, i ho són, però han omplert sis Romea a Barcelona. Loquillo, en els bons temps, hauria necessitat un parell de mesos al teatre".

De tota manera, Fortuny pensa que la situació als 90 era irreal pel que fa al rock en català, ja que "es fonamentava en la contractació municipal, que oferia els concerts gratis. Ara jo penalitzo el preu de les bandes que són contractades per a concerts gratuïts. Si alguna cosa ha demostrat el boom dels 90 és que els concerts han de ser de pagament. Poden tenir un preu simbòlic, però el públic ha de pagar per veure un músic en escena".

El popular Miqui Puig va viure aquesta època amb Los Sencillos i recorda que "allò era excessiu, hi havia molts diners i pressupostos inflats. Però hem passat de tenir-ho tot a un moment en què qualsevol fa un disc quan en realitat el que cal és tenir públic. Si et fas un públic cal el disc, en cas contrari el disc és una gota d'aigua al mar". La banda actual de Miqui, formada per músics que treballen en altres ocupacions, el manté vinculat a la música amb un perfil que ell defineix "més aviat com el d'un artesà que com el d'un artista".

Qualsevol nit pot sortir el sol? Mentre tothom espera la sortida del sol apel.lant a la creativitat, força i voluntat d'uns músics que han nascut amb el vent en contra, qui més qui menys aposta per solucions. Des del segell Bankrobber reforcen la necessitat d'un canvi legislatiu, ja que "per guanyar el que guanyen en un concert no val la pena fer contractes. Contractar un músic és molt complicat", diuen. D'altra banda, Antich aposta per la utilització del parc d'infraestructures públiques: "tenim un actiu que són els equipaments i s'han de fer servir, han d'estar al servei dels artistes. S'ha de posar carbó a la caldera", afirma gràficament.

Santi Balmes, líder de Love Of Lesbian, la banda més popular a Catalunya ara mateix —140 actuacions i tres Razzmatazz plens en el comiat de gira—, apunta a diversos llocs: "els directes no poden ser el mateix que el que sona al disc, s'ha de garantir una experiència diferent que faci repetir el públic. I els discos han de recuperar valor més enllà de la música que contenen, han de tornar a ser objectes desitjats".

En aquest sentit, Vallvè intueix un canvi en el públic: "Crec que el públic ja compra els discos dels artistes domèstics que coneix i continua piratejant els grans. És un tema de responsabilitat. Mira com Manel sí que ha venut discos". Albert Puig, periodista musical i representant d'Els Amics de les Arts, aposta pel sentit comú: "Cal racionalitzar i planificar les coses, tant des del punt de vista de promotors, programadors i oficines de management. Ara tothom vol grups catalans de nova fornada fins que arribarà un moment que avorrirem el personal. A Catalunya, sigui per la crisi, per la manca d'imaginació o per una moda, tenim un munt de festivals que programen el mateix".

Rosselló valora com a problema fonamental el de la formació del públic: "la música s'ha de viure des de l'inici, ha de formar part de la vida quotidiana com a la resta d'Europa". Com a bon empresari, proposa una solució pragmàtica. "Haurem de fer números i acostumar-nos a treballar amb un 20% menys de públic". De moment, el sol brilla, però rere els núvols d'unes xifres minvants. I sí, vivim un moment de molta creativitat.