La forja dels líders

GENERACIÓ VIRTÈLIA /

ELS MANDARINS

Anna Roig / Rafel Nadal

L'Arquer

150 pàgines. 18 / 15 euros

D'on surten els que manen? És veritat que s'ho fan sempre entre quatre famílies, que a Catalunya serien les bones famílies de Barcelona? Les elits sempre desperten interès, i han estat diversos els autors que han intentat fer la radiografia del poder real a la Catalunya actual.

Un dels fils per resseguir-ho és el de la formació. On s'han educat les elits? I una de les respostes és precisament la que intenta explicar Anna Roig a Generació Virtèlia, on centra la seva atenció en el que va significar l'escola Virtèlia a la Barcelona del franquisme, d'on sortiren noms com Pasqual Maragall, Miquel Roca, Federico Mayor Zaragoza, Lluís Bassat, Xavier Rubert de Ventós, Ricardo Bofill o els quatre germans Millet, per citar-ne alguns i d'orientació professional també diversa.

Maragall, Pujol, Roca, o els germans Millet estudiaren a Virtèlia, centre de tenacitat

L'assaig sobre l'escola és massa descriptiu i autocomplaent; no hi ha anàlisis crítica

De posar l'accent en aquest noms en surt una tesi que amplifica la innegable importància d'una escola molt especial, que va gosar d'intentar el mateix 1939 de reprendre un fil educatiu catalanista i catòlic no integrista, en la línia del que havia estat el fejocisme desaparegut el 1936, que era aleshores una veritable heroïcitat. En aquest sentit, la història de Virtèlia és la d'una tenacitat a tota prova, reeixida si es té en compte el context tan negre en què es va desenvolupar.

I si això és molt rellevant en els primers anys de l'escola, la consolidació com a espai social es deriva sobretot de la creació de la Confraria, fundada el 1944, que eixampla el radi d'acció escolar, enllaça en la dècada dels cinquanta amb iniciatives semblants fonamentals per a l'elaboració d'una nova doctrina catòlica catalanista i permet associar a Virtèlia un joveníssim Jordi Pujol, que hi ingressa el 1947 i n'esdevindria peça clau durant alguns anys. És a través de Forja, publicació de la Confraria, que es pot resseguir les preocupacions d'aquest nucli de joves que tindran una notable projecció en la societat catalana, i que desperten l'acció social a partir d'una sensibilitat religiosa per les condicions de vida dels més desafavorits, i per l'intent de recuperar una certa idea de Catalunya, absolutament bandejada en el món públic llavors.

Tot això, però, no ha de magnificar el paper de Virtèlia. Fa anys Josep Costa ja va plantejar a Dels moviments d'església a la militància política una aproximació sistemàtica als orígens en l'activitat pública dels dirigents polítics catalans, amb factors rellevants com l'escoltisme, per exemple. És una consideració d'aquesta mena, més àmplia, que valdria la pena parlar de la influència de Virtèlia, sobretot per aclarir també la crisi de la Confraria als anys seixanta, en un context més ampli. En aquest sentit Generació Virtèlia és una primera aproximació a tot aquest entramat, tot i que massa descriptiva i autocomplaent. L'autora aporta moltes informacions d'interès, però no les utilitza per a una anàlisi crítica, que hauria de parlar dels propis límits d'aquell experiment i de les causes de la seva desaparició. Per exemple, interrogar-se per què l'empenta dels anys quaranta perdia sentit dues dècades després o per què els líders sorgits de Virtèlia no van tenir un excessiu interès a mantenir-la viva. En definitiva, un material al que cal seguir formulant-li preguntes.

Paral.lelament, dos dels virtelians d'honor ?Pujol i Maragall?, formen part d'una selecta nòmina de personatges que són l'eix conductor d'Els Mandarins, del periodista Rafel Nadal, que ofereix en primera persona fets i situacions que ha viscut amb personatges com Montilla, de qui recorda silencis definitoris; les discussions sobre el sector catalanista del PSC amb José Zaragoza, un dinar amb un Josep Pla que gairebé no menjava o una anècdota amb el rei Joan Carles, a qui en una ocasió va acompanyar al lavabo.

Els mandarins és un enfilall d'anècdotes que el periodista ha viscut al llarg de la seva carrera, que revelen alguns detalls interessants de Prenafeta (que explica que anava dos o tres cops l'any al Vaticà i que entre aquelles parets era com si sentís què era el poder) o l'entrevista inèdita a Javier de la Rosa, però que són tan breus (alguns de només dues pàgines) que simplement esdevenen apunts concrets que no arriben a convertir-se en retrats dels personatges. Tanmateix, seran d'interès per a qui vulgui aproximar-se al paper de les dèries personals en l'exercici del poder; al poder de carn i ossos.