Trepitjant bassals

UNA TERRA SOLITÀRIA

Bel Olid

Empúries

118 pàgines. 16 euros

Mala dèria la de parlar de tot una mica —però lleument—, en poc espai (no ens fatiguéssim!) i sense que s'hagi d'escarrassar gaire qui l'ha d'escriure. Així va caient una pedregada de novel.les on la peripècia dels personatges es diu de forma sumària i indirecta, sense deixar que el lector pugui ficar-se en l'esdevenir de l'acció. Al que segueix una narració devaluada, un diàleg esquifit i una descripció quasi desapareguda.

Tot un seguit de bassals que també trepitja Una terra solitària, primera novel.la de Bel Olid, que ha rebut el Premi Documenta 2010. L'obra s'aixeca sobre un propòsit ambiciós, com és el de combinar tres narracions simultànies que divideixen en tres seccions cada capítol: una en què la protagonista Maria explica la pròpia infantesa i adolescència (anys 70-90), l'altra en què es narra la migració de la seva àvia des d'un poble andalús cap a Mataró (anys 50) i la darrera en què la mateixa Maria, ja adulta, conta la seva relació amorosa amb una noia (actualitat). Un tríptic molt proper al de la novel.la Les hores (1998) de Michael Cunningham, on tres dones en tres moments del segle XX desenvolupen una vivència en paral.lel.

L'estretor dels capítols fa difícil que 'Una terra solitària' agafi gruix com a novel.la

Però l'estímul d'aquesta tríada s'esgota aviat perquè no s'hi permet cap variació, ni es produeix cap enllaç entre els relats. Fet que s'agreuja amb l'extrema brevetat de cada capítol (24 per a 118 pàgines), que obliga que les tres seccions per capítol es redueixin a un lapse de pocs paràgrafs. Tanta estretor impedeix a cada fil narratiu desplegar-se amb consistència, entretallant la lectura i fent-la difícil d'enfilar. Tot i l'equilibri de l'estil, també angost en el fraseig com en el lèxic, que prometia despuntar més.

Tampoc l'ajuden les qüestions de què tracta: que si a la protagonista li agraden les dones (explicitant les apetències sexuals sempre que pot), que si la seva família va emigrar del sud (amb la gran cosa del bilingüisme de per mig) i al damunt de tot, que quan era menor va patir abusos d'un familiar. Sovint es pensa que cal pitjar les tecles d'uns determinats temes perquè floreixi una novel.la per si sola. Però convé no voler tocar-les totes i quan se'n premi una, caldrà fer-ho amb una certa motivació.

Del contrari es pot caure en laxituds com les que caracteritzen l'àvia emigrada de la protagonista, quan pensa en el futur amb l'apoteosi d'un gran pronòstic: "Els seus néts seran catalans" (pàgina 90). Del que desprèn un sil.logisme espaterrant que és pur sarcasme: "Però d'alguna manera, molt al fons de l'ànima, li sap greu saber que els seus fills són xarnegos, que no seran mai catalans de veritat" (pàgina 91). I encara caldrà afegir la impertinència de la Maria quan es despenja dient que la seva escola estava: "en ple barri de devastadora majoria immigrant" (pàgina 62), quan tothom sap que l'única devastadora majoria és la de l'estupidesa.

Aquestes maneres es prolonguen en la resta de temes originalíssims, que de tant voler-los mostrar normalitzats acaben assenyalant-se com a extraordinaris. Doncs amb homosexualitat, erotisme, immigració i bilingüisme passa exactament el que deia Joan Fuster sobre el sexe: "desinfectat de neguits ancestrals, és una cosa òbvia. I, com totes les obvietats, trivial." (Diccionari per a ociosos, pàgina 177). De manera que confiar la sort d'una narració a la simple presentació reiterativa de temes obvis és com abandonar el lector enmig d'un bosc de trivialitats.