"No teníem carreteres, però sí cineclubs"

Cecilia Mangini és un cas extraordinari de vitalitat. Va ser la primera documentalista que va tenir el cinema italià. Petita i activa, amb una curiositat a prova de bombes, crítica i alhora il.lusionada amb el que pugui fer l'esquerra del seu país, ha estat a Barcelona convidada per la 19ª Mostra Internacional de Films de Dones.

Pregunta. Quan va començar al cinema?

Resposta. Durant la postguerra. Llavors la dona era "l'àngel de la llar", però jo em trobava més còmoda a fora que a dins de casa. Els joves vam ser afortunats: no teníem carreteres, però teníem cineclubs. I llavors van arribar Rossellini i Vittorio De Sica, que li van donar una nova identitat als italians. A principis dels anys 50 em vaig comprar una càmera fotogràfica. Feia una feina d'home, malgrat que mai he cregut que existís un punt de vista masculí o femení. Fins llavors, el ministeri imposava els noticiaris que es passaven abans de les pel·lícules. Era moda posar platges, turistes i coses així davant dels films d'èxit; els documentals més compromesos els passaven al començament de films petits. Però just quan jo començava, això va canviar. Algú va veure les meves fotografies i em va contractar. Vam ser una generació de documentalistes que va poder mostrar el seu treball amb el dels mestres neorealistes. La preocupació per la veracitat va ser el gran regal que va fer-li el neorealisme a Itàlia.

P. Com va sorgir la idea per Ignoti alla città?

R. Mussolini havia destruït barris sencers per construir aquelles avingudes horroroses per les desfilades dels seus tancs. Jo em preguntava: on és la gent que vivia aquí? Així vaig arribar a la perifèria. Avui les diferències socials potser són més fortes, però llavors el que estava a sota era un desgraciat. Vaig decidir parlar dels fills dels desplaçats; d'aquella joventut miserable que es banyava en els bassals d'aigua bruta. Un cop vaig tenir muntat el film, vaig pensar en un jove poeta per posar-hi la locució. Es deia Pier Paolo Pasolini i vivia amb la seva mare, en un d'aquells suburbis plens d'emigrants del sud. Vaig trobar el seu telèfon a la guia i vaig quedar amb ell.

P. Com era Pasolini?

R. Una persona molt accessible, amable, culte. En dos o tres dies tenia el text. A Pasolini ja el perseguia l'Església i l'havien fet fora del PCI, per homosexual. Ignoti alla città va ser prohibida per obscenitat i fomentar el crim. Afortunadament, la van seleccionar per al festival de Venècia i la vam poder estrenar.

P. Després va venir La canta delle marane, basat en la novel.la Ragazzi di Vita del propi Pasolini; i Stendalì, impressionant document sobre un cant fúnebre en grec antic, que encara era interpretat a la regió de la Puglia. R. D'aquests càntics grecs me'n va parlar Pasolini; els va traduir i en va publicar una recopilació. Va ser una llàstima el que li va fer l'Estat italià: l'acusaren en 33 judicis, un més estrambòtic que l'altre. El van assetjar tant, que es va convertir en un altre. Havia perdut els seus ragazzi di vita, i va esdevenir el seu enemic. La Itàlia que anunciava ja a Berlusconi es va alegrar molt que es morís.

P. All'armi, siam fascisti! va ser un dels primers documentals sobre la història de Mussolini. Com era treballar un tema així a principis dels anys seixanta?

R. Després dels aldarulls i les protestes pel congrés dels neofeixistes, el 1960 va arribar un govern de centre-esquerra. Malgrat el canvi, a la LUCE (la versió italiana del NO-DO) ens van tancar les portes. Lino Del Fra va anar a Iugoslàvia, on ens van cedir els noticiaris enviats durant l'ocupació; en Miccichè anà a Alemanya i li van dir que el nazisme era un assumpte intern. Jo vaig anar a França, on els exiliats republicans ens van regalar molt de material. Quan es va estrenar, l'Església va intentar censurar-la: estaven esverats amb la quantitat de plans on es veien sacerdots fent la salutació feixista.

P. Crec que demanà xampany pels resultats de l'esquerra a les darreres eleccions municipals.

R. Sé que aviat em decebran, però ja era hora que els italians es despertessin del malson de Berlusconi. El nostre president ha provat d'eliminar la cultura, perquè la cultura serveix per fer ciutadans que pensen. Si l'esquerra sap entendre això, potser tornarem a tenir un país com cal.