"Seguim sense buf des de 1939"

L'avi (Amadeu Hurtado), escrivint una llarga carta que resultà ser les gruixudes memòries Quaranta anys d'advocat; el pare (Ferran Cuito), llegint atrinxerat en la biblioteca de roure massís que es va fer fer malgrat no tenir diners en ple exili; Pau Casals i Pompeu Fabra fent voltes per casa a França, la coneixença i mestratge de Claude Simon i Josep Pallach, la participació en els clandestins Moviment Socialista de Catalunya i l'Aliança Sindical Obrera, la breu revifalla del mític setmanari Mirador... Aquest ha estat el ric escenari vital de l'advocat i economista Amadeu Cuito (Barcelona, 1936), que ara ha perfilat amb estil i grapa formal, però també amb més d'una càrrega de profunditat, a Memòries d'un somni (Quaderns Crema).

Pregunta. Les imatges del pare, de l'avi i de l'entorn de l'exili que visqué de petit reflecteixen el món d'Acció Catalana, partit del qual no ha quedat res...

Resposta. Perquè el seu catalanisme no és el que acabarà recuperant-se amb Jordi Pujol. El d'Acció Catalana era un catalanisme i un republicanisme lliberal molt de l'època: no eren anticatòlics però sí descreguts, d'una proximitat amb el país diferent a la que tingué Convergència... El catalanisme d'avui té un regust montserratí: vas a una reunió de CiU i sembla que surtis de missa. Com que Pujol es feia en un món catòlic, el seu catalanisme va agafar aquest format.

P. Potser tampoc no van saber deixar petja: van rebutjar anar amb ERC el 1932 i, en canvi, van ocupar per a ells càrrecs de responsabilitat i en temps delicats...

R. El que va passar és que no hi havia ningú amb vocació política clara; no eren polítics, tenien una idea intel.lectual del país, però Nicolau d'Olwer no era un polític, ni el meu avi; ni volien ni podien ser líders; Macià sí que era un animal polític.

P. És molt dur amb la gent de l'exili. Diu que són "homes del passat" i que s'havia de fer foc nou, una mica la mateixa tesi que Pujol defensava llavors.

R. En la meva innocència juvenil em preguntava: si tots aquells falangistes d'Espanya són una desferra, com és que gent tan intel.ligent es va deixar prendre el poder per ells? Bé, els pecats de la República ja han estat dits: desconeixement de l'estament militar, reformes religioses quan encara el nou règim era molt fràgil... La República era minoritària i no ho van saber veure. Hi hagué grans errors de supèrbia intel.lectual, que van cometre des d'Acció fins a ERC.

P. La seva educació sociopolítica s'alimenta de Claude Simon i, sobretot, de Josep Pallach, de qui fou amic fins que morí el 1977.

R. Va ser qui em va obrir la porta a l'acció política; qui em va mostrar la Catalunya dels meus pares, que encara era viva sota la catifa. Tenia antecedents simpàtics per a mi: contestatari amb el comunisme, s'avançà a tancar la lluita de classes. Jo acabava de llegir-li El nostre combat.

P. Diu que encara avui veu vigents els seus postulats.

R. La vessant del programa socialdemòcrata ja s'ha aplicat, però no la de la transformació de l'Estat; ell veia que els partits d'àmbit espanyol no tenien un projecte nacional al cap més que l'estatal, per això va dir allò que "el PSOE no té res a fer a Catalunya": sabia que el factor predominant de la vida política catalana és el catalanisme i el PSOE això no ho contempla. El federalisme és un invent dels catalans; a Espanya no hi creuen... Una pena, Pallach: el seu llegat ha quedat difuminat entre CiU i PSC: tenia el carisma, la màgia de la paraula, el caràcter i, sobretot, partidaris de tipus personal...

P. Ell va ser dels pocs que veié que Tarradellas havia de tornar.

R. Per l'etapa de transició calia algú per negociar més fort a Madrid i Tarradellas era l'única possibilitat: tenia el símbol, la marca de la Catalunya de sempre. En el seu cas hi havia, si es vol, la pugna entre la legitimitat històrica i la democràtica, però era una disfunció inevitable.

P. Afirma que 30 anys de democràcia no han esborrat de les classes mitjanes catalanes les renúncies que van fer amb el franquisme. Vol dir que la burgesia catalana té mala consciència?

R. Potser no, però sí que ha perdut en esperit, ha perdut la vocació espiritual i moral que hauria de tenir una classe dirigent; no ha purgat encara la derrota del 39. No només la burgesia: una massa neutra del país va acceptar la renúncia i això ha deixat el país encara sense buf.