Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

Apollinaire, herètic

Amb goig saludem l'aparició de la traducció catalana d'un llibre esplèndid d'Apollinaire, L'Hérésiarque et Cie. (magnífica traducció catalana d'Elisenda Galobardes, Martorell, Adesiara, 2010), el llibre de contes i de narracions més solvent de l'autor, que va estar a punt, segons que llegeixo a l'edició de La Pléiade, de guanyar el Premi Goncourt l'any 1910, premi que al final va guanyar un autor de setena fila, avui no llegit per ningú, com passarà amb molts premis que s'han donat a Catalunya els darrers trenta anys. (La diferència, és clar, és que aquí es sol premiar l'original menys dolent, mentre que a França premien, de vegades, un llibre que s'ho mereixia menys que un altre. Deixem-ho córrer...)

'L'heresiarca' d'Apollinaire prepara el camí de les heretgies més banals a què assistim avui dia

L'heresiarca i Cia. és un llibre compost de setze narracions, unes quantes en diverses seccions, que hem de considerar hereu d'una tradició, sobretot francesa, que abraçaria almenys autors com Quevedo, Voltaire, Diderot, Beroalde de Verville, Edgar Allan Poe i Villiers de l'Isle Adam: una mena de tradició fantàstica que es diferencia de la típicament romàntica per un ús sempre al·legòric de la fantasia, val a dir, unes segones intencions —pràcticament polítiques— que cauen, acarnissades, sobre les creences més habituals del que en diem el comú. Destacaré entre aquestes narracions la que dóna títol al llibre, L'heresiarca, i La ballarina (Salomé), les dues —com d'altres— escrites amb irreverència sobre el rerefons de la Bíblia i l'hagiografia. (Quant a la segona, diguem-ho tot, Apollinaire incorre en l'error de creure que Salomé és un nom bíblic quan, de fet, no va ser batejada fins que Flavi Josep va escriure les Antiguitats judaiques. Al Nou Testament, la filla d'Herodias no té nom; només se sap que era una "noieta", ni tan sols lúbrica, com Oscar Wilde va imaginar, també arbitràriament.)

No hi ha cap document que ens permeti pensar que el protagonista de L'heresiarca, un cardenal catòlic anomenat Benedetto Orfei, vagi mai existir. El pare Orfei, "teòleg i gastrònom, devot i gormand", hauria inventat una heretgia nova —el món n'és avui més ple que mai, com veurem més avall— que postulava que les tres persones que van ser crucificades juntes al Gòlgota, Crist i els dos lladres, eren tres personificacions de la Santíssima Trinitat: el lladre de la dreta era Déu pare, Crist era el Verb (això és de dogma, cap problema), i el lladre de l'esquerra era l'Esperit Sant, o el Paraclet, l'Amor etern. Orfei s'entrevista amb el papa, aquest li aconsella d'oblidar tan grolleres fantasies, Orfei es convenç cada dia més de la seva teoria, i al final és excomunicat: mor al cap dels anys, no se sap si a causa de la seva golafreria o a causa de les nafres provocades pels ginys mortificadors que duia lligats al cos.

I ara em pregunto si Apollinaire no tenia al cap, en escriure aquest conte, la idea que el seu temps històric corria ple d'anatemes i heretgies que ja no eren considerades tal cosa, però que eren heretgies al capdavall. D'ençà que l'Església només es preocupa de conservar els fidels que li queden, i gens dels qui li giren l'esquena, les heretgies han proliferat més que als segles paleocristians: rieu-vos dels gimnosofistes, dels arrians, dels adamites, dels convulsionistes o dels circumcel.lions: peccata minuta al costat de les heretgies, o de les creences vulgars elevades a la categoria de religió, que ens assoten des de fa més de cent-cinquanta anys. Què em direu del feminisme, una de les més grans heretgies modernes, atès que Maria es va presentar a l'arcàngel com "esclava del Senyor"? Què hem de pensar de la bona gent catalana que s'adscriu a la causa tibetana, quan n'hi hauria prou en creure en la independència de la Vall d'Aran? Què direm dels vegetarians estrictes si tenim present que Crist, a l'última Cena, va demanar que mengéssim la seva carn com a memorial de la seva persona? Què dels que practiquen com una religió la reflexologia als peus? Ai, segle XXI, el més herètic que mai s'hagi vist, per ara, en els annals de la història!

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 2 de junio de 2011

Más información

  • MARGINALIA