Una escriptora renovadora

Amics tota la vida, des que ella tenia 16 anys, amb alts i baixos. Però fins quan estàvem més o menys renyits, em passava els seus llibres de creació abans de dur-los a l'editorial. Només els llibres de creació estricta, novel.les i narracions. No els llibres de periodisme. I els de ficció no me'ls passava únicament a mi, per descomptat.

La qualitat de la seva carrera com a periodista i assagista no ha estat discutida per ningú. Les seves entrevistes, publicades en paper imprès o exhibides a la televisió, han estat alabades al llarg del temps tant pels que les llegien com pels qui les van veure per la pantalla petita. Tant si interrogava a l'abat de Montserrat com a una antiga vedet de revista, aconseguia que el personatge se li lliurés més per damunt del que havia decidit abans que comencés a ser entrevistat. D'altra banda, Els catalans als camps nazis o L'agulla daurada, ben diferents entre ells, són dos documents que van molt més enllà del reportatge. Són dues obres mestres. Crec que tots hi estem d'acord.

"Terenci Moix per un cantó i Montserrat Roig per l'altre van marcar una ruta nova"

La seva obra com a narradora ho ha estat, de discutida. Però el llibre que la va donar a conèixer, Molta roba i poc sabó..., si quan va ser premiat i editat va obtenir un èxit de lectors fulminant, va ser perquè la Montse hi parlava, per primera vegada, d'un món proper i variat, el d'un jovent universitari, descarat i revoltat contra l'autoritarisme dels pares i de la classe a la quan pertanyien, contra el règim de Franco, i que intentava apropar-se i entendre les classes socials més desheretades. Terenci Moix, l'any anterior, havia escandalitzat —i atret— el lector/a, en trencar uns determinats tabús temàtics i estètics. La Montse, que pertanyia a un món diferent, va trencar uns tabús diferents. Ho va fer, al principi, de manera atrevida, desenfadada, naturalment irregular però que engrapava. I que donava testimoni d'un temps i d'unes maneres de vida reals. Que en donava per primera vegada! Hi ha en aquest llibre un personatge, Jordi Soteres, que és estudiant, que vol ser escriptor, que desitja una noia que es diu Mundeta i al qual la Montse es proposava fer protagonista d'una novel·la que no va arribar a escriure mai. Jordi Soteres havia de ser un alter ego, en masculí, d'ella mateixa. A través d'aquest personatge volia explicar l'experiència de l'intel·lectual jove que lluita per burlar la censura i mostrar amb els seus escrits, però també en els seus actes, entre altres coses, la lluita contra la dictadura.

És un exemple. Perquè al llibre de Ramona hi ha, de tota manera, en embrió, no solament d'un o dos personatges concrets i que reapareixerien després, sinó que vertebrarien pràcticament tota la narrativa posterior. Gairebé.

Es parla contínuament de la suposada trilogia que formarien Ramona, adéu, El temps de les cireres i L'hora violeta. Dir això és no haver llegit bé o haver volgut oblidar la mateixa i anterior Ramona, adéu, però també les últimes novel.les, L'òpera quotidiana i La veu melodiosa. Als sis llibres, a tots sis, sigui en primer terme sigui en segon terme, hi apareixen alguns dels personatges de la suposada trilogia. És a dir, la unitat abraça els sis llibres, no únicament els tres de la fantasmal trilogia. Quin era el seu projecte, què estava fent la Montse en realitat? Pocs s'han adonat que, amb Balzac com a model principal, però seguint també el model d'un Narcís Oller, citat a l'inici del seu primer llibre, o arribant a Faulkner i a tants mestres posteriors, el que pretenia era crear amb els seus llibres un món compacte, una comèdia humana que anés ampliant el propi espai i anés incorporant nous personatges, sense oblidar els ja existents.

Això es trenca amb El cant de la joventut. El seu darrer llibre narratiu. El segon llibre de contes. Un llibre esplèndid, diferent, madur. Si amb Ramona, adéu iniciava un cicle, aquest cicle va quedar sobtadament clos amb La veu melodiosa. Però com amb Ramona, adéu, El cant de la joventut semblava iniciar una nova ruta, la de la madura plenitud. Que no va ser possible. Però que hi és present. Alliberada del projecte inicial, que tant i tant havia agradat, compte, i buscant nous camins.

Una altra qüestió. Montserrat va ser una escriptora renovadora, que va fascinar els seus lectors i les seves lectores, cosa que qui hi era pot recordar, i que, per si de cas, qui no hi era pot comprovar per la quantitat d'edicions que es va fer de cadascun dels seus llibres. Alguna cosa tenien els llibres de la Roig que no havia tingut, abans, encara, ningú. I de tal manera, d'això també se'n parla poc o gens, que la literatura que escrivia va influir poderosament, cosa que poques vegades ha passat, en la narrativa jove dels escriptors i escriptores espanyols. Madrid i tot l'Estat se li van rendir. La traducció de le seves novel.les saltaria fronteres i arribaria a d'altres països europeus, però sobretot, i el cas no s'ha repetit gaire, insisteixo, també va traspassar les fronteres interiors, va fascinar i va ser un dels models més decisius per a determinat tipus d'escriptor/ escriptora en llengua castellana. Estaria bé que algú estudiés i expliqués aquesta influència.

Sabem i enyorem el que no va poder arribar a escriure, però el que sí va arribar a escriure va ser decisiu a l'hora de treure la pols a la literatura catalana. Terenci Moix per un cantó i ella per l'altre van marcar una ruta nova als escriptors que van venir després. Sí, una ruta decisiva, Montserrat.

Text de la conferència que va pronunciar Josep Maria Benet i Jornet el dimarts 3 de maig en un acte organitzat per la revista Serra dOr en homenatge a Montserrat Roig.