Bon Nadal

GATS AL PARC

Alba Dedeu

Proa

200 pàgines. 17,50 euros

No estic pas segur que sigui la millor estratègia deixar pel final el millor relat d'un llibre d'un autor nou, com és el cas que aquí ens ocupa. Gats al parc és la primera obra, segons explica la solapa, d'Alba Dedeu, una dona amb estudis de medicina i traductora que no arriba als 30 anys i ha guanyat el Premi Mercè Rodoreda 2010 —el jurat, és bo saber-ho, el constituïen Francesco Ardolino, Àngel Burgas, Jordi Mir, Sílvia Soler i Àlex Susanna. Però sense cap mena de dubte les seves millors virtuts narratives es concentren a l'últim conte, Nadal, potser perquè canvia radicalment la poètica narrativa del llibre tot just en acabar-lo...

Els contes d'Alba Dedeu tenen, en general, un to mat i massa morós

El darrer, 'Nadal', és el millor: podria filmar-lo la Mar Coll de 'Tres dies amb la família'

La majoria de contes flueixen des de l'interior dels personatges, molt entotsolats i reflexius però mancats d'intensitat. La correcció bàsica de la prosa és coherent amb la lenta evolució de les narracions, la naturalesa somorta dels conflictes, massa oblidada de l'el.lipsi com a recurs insubstituïble modernament i potser no del tot afinada a l'hora de seleccionar els fets narrats o les descripcions. El lector queda fred davant la carnissera que ha deixat de ser-ho i viu un no-res vital (La carnissera) o davant l'oportunitat perduda i no ben retrobada d'una dona gran (Balneari) o, en el més fluix, Maniquins, la voluntariosa construcció d'una ficció més o menys al.legòrica.

La imaginació és més poderosa a la reconstrucció íntima d'una família marroquina vista en clau d'animalització fantàstica per la jove autora d'un diari (Les últimes pàgines del quadern groc), mentre que Un dia s'acosta a l'evidència del pes vital d'un error professional i l'altre, Madeleine, observa el seu personatge en el tràngol, forçat i una mica ple de casualitats convenients, de descobrir la bajanada fantasiosa de vida que havia construït (als seus 18 anys) mentre coneix una tieta vídua que viu sola amb 17 gats i uns quants desenganys.

Però molt feliçment pel pacient lector l'últim relat trenca inesperadament aquest to i deixa enrere l'estratègia d'esprémer moments vitals dotant-los de significats profunds. No és que faci de la narració una eina de transgressió formal ni dissemina missatges torbadors però aconsegueix, dins d'una poètica de distància més madura, perdre el to mat i massa morós de la resta. I és que canvia la disposició del material sense perdre la focalització en un personatge narrador i això sembla donar-li a l'autora la vitalitat que reprimia abans. El lector comença un pèl mandrós l'últim relat però va animant-se francament fins que s'enganxa amb la malícia, l'observació matisada, la ironia estructural i una mala baba tan absents a la resta del llibre que de cop podries arribar a pensar que no és seva (la resta) o que és obra massa primerenca: aquest últim relat, en canvi, podria filmar-lo perfectament Mar Coll com va filmar i escriure l'esplèndida Tres dies amb la família, és a dir amb lucidesa, la pietat justa i coratge moral.

Jo crec que el posaria el primer i seguiria assajant —l'autora és molt jove— aquesta mateixa ampliació de l'objectiu fotogràfic, més enllà de l'emmirallament a la intimitat de personatges. Les seves contradiccions i mancances, la verinosa llengua de les relacions familiars i de les frustracions li funcionen de manera molt més atractiva quan les posa a ballar concentrades al dinar familiar de Nadal.