"Ha desaparegut la vocació pel saber"

El panorama que Jordi Llovet presenta en el seu llibre Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats (Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors) és esbalaïdor. Les facultats humanístiques es degraden. L'esmicolament de Filosofia i Lletres en facultats especialitzades han difuminat el veritable saber i la cultura general; els bons projectes no arriben a cap fi, hi ha manca de vocació dels professors, la burocratització és sufocant...

"Les facultats estan tan esqueixades entre si que no atrauen estudiants amb vocació intel.lectual ni generen pensament. La universitat forma professionals, però no homes i dones de lletres ni bons ciutadans".

El llibre recull l'experiència de l'autor al llarg de 43 anys de vida universitària, des que era estudiant a la Universitat de Barcelona (UB) fins que el 2008 es va acollir a un pla de prejubilació.

"No hi ha democràcia de debò sense sobirania intel.lectual"

"La generació universitària del 68 és la millor de la postguerra"

El grau que dirigia, de Literatura Comparada, va desaparèixer amb el Pla Bolonya. "Algú es degué quedar molt ample quan em vaig prejubilar".

Cada capítol conté una part biogràfica i una part de reflexió pedagògica, política o moral. Podem veure el nen Jordi Llovet, de vuit anys, convertit en un Professor Franz de Copenhaguen inventant una màquina expenedora de xocolatines; un Llovet estudiant sortint cames ajudeu-me d'un restaurant a París, amb Enrique Vila-Matas, perquè no podia pagar el compte; o robant llibres a la llibreria Maspero, i més trapelleries.

L'etapa de formació i sobretot els seus estudis de doctorat a Frankfurt, a París, viatjant per Europa Central i per Itàlia donen la mida dels seus interessos i de la seva saviesa.

Quant als seus anys d'estudis, Llovet diu: "Van ser uns estudis molt accidentats, teníem poques classes i em vaig acostumar a estudiar tot sol, però vaig tenir-hi professors com José Manuel Blecua, Martí de Riquer, Antoni Vilanova o José María Valverde, que eren de primera. Amb aquests mestres ja n'hi havia prou. Malgrat totes les circumstàncies, la generació universitària del 68 va ser la millor de la postguerra, jo diria".

El col·lectiu universitari que més interessa a Llovet és el dels estudiants. Ells no tenen la culpa del mal endèmic de l'educació a Espanya. "Els estudiants de secundària no saben res de filosofia, ni de literatura ni d'història, però no en tenen cap culpa".

Quim Monzó i Enrique Vila-Matas omplen l'Aula Magna de la UB, però Llovet dubta que ho fessin Harold Bloom o George Steiner. "Els valors intel·lectuals més mediatitzats o poc espectaculars són desconeguts per als estudiants de lletres".

El problema de l'educació és circular: dels estudis primaris i secundaris als superiors i a l'inrevés. On és la solució? "Cal optimitzar la formació humanística a tots els nivells de l'educació". Quan parla d'humanitats es refereix a la interrelació de tots els sabers i de la seva imbricació a la societat. ¿Cal començar per la primària i la secundària o fer-ho per les facultats de Lletres? "Em sembla que ara ja no s'aconseguirà ni d'una manera ni de l'altra. Massa noves tecnologies".

"De fet, els plans d'estudis de l'educació secundària són els que han portat a l'estat de ruïna cultural en què es troba el país. A l'ESO, on s'haurien de fornir les bases de l'educació i de la cultura, la situació és penosa". Potser més endavant? "D'aquí a 100 anys? Tinguem esperança!".

Llovet és molt crític amb el Pla Bolonya. Creu que ha ficat les grapes neoliberals a l'organització de l'ensenyament superior, i que aplica criteris de rendibilitat i mercantilització als estudis, no criteris de solidesa conceptual.

"Aquest pla és una utopia pel que fa a les Humanitats, perquè es basa en un a priori mai explicat: la difusió internacional de l'anglès, que a Espanya no domina gairebé cap estudiant de batxillerat".

Llovet ja estava prejubilat quan una trentena d'alumnes es va tancar a la UB durant cinc mesos en protesta pel Pla Bolonya. El rector li va demanar que l'ajudés en aquest tràngol i ell ho va fer. "Jo obeeixo els meus superiors".

Hi va haver un moment en què l'assemblea no es representava ni a si mateixa. "El rector, Dídac Ramírez, em va dir que si aquella tancada fracassava, fracassaríem tant els estudiants com la universitat, i això és el que va passar. D'altra banda, els professors s'hi van implicar molt poc".

El llibre té un final molt melancòlic, però Llovet deixa un raig d'esperança: potser la mateixa ordenació capitalista i neoliberal de les nostres societats un dia acceptarà una reforma educativa que restitueixi l'esperit de les humanitats, "perquè no hi ha democràcia de debò sense sobirania intel·lectual".

"De la mateixa manera que es busquen energies alternatives per a la pròpia supervivència del sistema, potser un dia es farà el mateix amb les humanitats".

L'adéu a la universitat tampoc és tan definitiu. El rector Ramírez ha canviat el reglament per tal que els professors prejubilats puguin donar classes no només de màster, sinó de grau.

"S'han adonat que aquest pla de prejubilacions estava descapitalitzant la universitat. Donaré classes de literatura universal a primer de carrera, i seré feliç".