Qüestió d'armaris

APEL.LES FENOSA I COCO

CHANEL (1939-1940)

Fundació Apel.les Fenosa

Major, 25, el Vendrell

Fins al 30 de setembre

QUÈ EM POSO?

Disseny Hub Barcelona

Montcada, 12, Barcelona

Fins al 28 d'agost

Abundia Espinalt, en un dels seus habituals viatges a París, va anar a visitar l'escultor Apel.les Fenosa que era amic del seu pare, el pintor noucentista Marian Espinalt. Només d'entrar a l'estudi bohemi de Montparnasse la noia va notar com Nicole, l'enamorada companya d'Apel.les, donava una llambregada luxuriosa a l'abric que duia, de llana bona, ben fet per l'Hermínia, la seva modista de capçalera. No en va, Marian, a més d'artista i gran col.leccionista, era per tradició familiar fabricant de sederia, llaneria i novetat de senyora, amb negocis a Sabadell i Terrassa. De fet, era ell qui s'encarregava de suggerir la renovació del guarda-roba de la dona i les filles, començant per l'acurada tria del teixit. No cal dir que en el proper viatge parisenc, l'encisadora Abundia va dur a Nicole un bon "corte" de Corbera i Espinalt. Tant Abundia com la seva germana Adelaida sabien que a aquella noia joveneta, prima i atractiva —mig Jean Seberg, mig Juliete Greco—, tenia l'armari pràcticament buit i que, no obstant això, s'havia casat amb un vestit fet exprés per Coco Chanel. I no pas perquè Nicole fos de casa bona, sinó perquè la mítica Coco havia estat amant del seu marit abans de conèixer-lo i encara se l'estimava, i a ella també. De fet, Apel.les i Coco havien estat amants entre 1939 i 1940. El republicà Fenosa va ser llavors el beau sauvage de la famosa modista milionària, però es va escapar de la gàbia daurada que li havia posat ella al Ritz perquè no suportava ni la pressió del luxe aclaparador ni l'addicció a la morfina de l'inventora del perfum núm. 5. D'aquest afer, ple de glamur i turbulències, l'escultor català mai no en va fer bandera, ni tan sols el va afegir com un trofeu al currículum. Tampoc des de París se'n va fer gaire ressò després i Apel.les —a qui Cocteau i el seu xicot Jean Marais anomenaven l'estimat esquirolet i li tiraven els trastos— no va passar a engruixir la llista d'homes i dones que havien robat el cor a la mítica Gabrielle.

Fenosa no suportava el luxe ni l'addicció a la morfina de Chanel

El DHUB presenta una tria excel.lent de vestits de Maria Brilla creats per Pedro Rodríguez

Aquest any, però, arran de la retrospectiva Culture Chanel celebrada al Museum of Contemporary Art de Shanghai, amb Jean Louis Froment de comissari estrella, l'idil.li entre Fenosa i Chanel ha tret el cap de nou. I ben oportunament, per aprofitar l'avinentesa, la Fundació Fenosa del Vendrell ha muntat una petita exposició que aireja el romanç, amb obres de l'escultor, i fotografies, cartes i documents de Chanel, Cocteau o Dalí, entre d'altres. Ben mirat, l'obra de Fenosa és molt Chanel, i un fet del cor i de la premsa rosa com aquest acaba per ser un valor afegit que l'ajuda a emplaçar millor. Està bé que la fundació del Vendrell regiri els armaris i obri camins d'investigació i línies d'exposicions que revisin l'interessant i sovint poc estudiada presència dels catalans a París. Atenció amb l'horari perquè els diumenges és tancat.

A la senyora Maria Brillas d'Ensesa, Coco Chanel no li va fer el vestit de núvia, en realitat no se sap qui li va fer. Però poc després de casada amb l'amo de Sagaró, cap al 1932, Brillas va contactar amb Pedro Rodríguez, un dels modistes espanyols més importants del segle XX, després de Balenciaga, i el va fer mestre de cerimònia en permanència del seu atapeït armari. La senyora Ensesa no era pas l'única gran clienta de Rodríguez, però va saber apreciar el gran valor estètic de les creacions del mestre i les va guardar amb cura, pràcticament totes, les va passar a la seva néta, Hilda Bencomo, i aquesta, per la seva banda, les va donar al museu barceloní fundat per Manuel Rocamora. Ara el DHUB presenta una part de l'important donació de Bencomo, precisament a l'antiga seu del carrer Montcada, sota el títol poc afortunat de "Què em poso". Però més enllà del discurs de l'exposició i dels pretesos dubtes existencials de Maria Brillas davant del mirall, hi ha una tria excel.lent de vestits que val la pena anar a veure més d'un cop, aprofitant que aquesta vegada l'entrada és gratuïta. Una exposició es gaudeix i desapareix. Es farà un catàleg de tota la donació Brillas? Això sí que seria un merescut homenatge a la mestressa, a la donant i, sobretot, al gran geni de la costura que va ser Rodríguez.