_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

Melodrama 'kitsch ' a l'americana

AGOST

Tracy Letts

Traducció de Joan Sellent

Proa

184 pàg. 18,90 euros

Estrenada el 2007 a Chicago, Agost, del dramaturg i actor nord-americà Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965), ha rebut tota mena d'elogis desmesurats. La crítica americana l'ha vista com un esplèndid retrat de la desintegració moral de la família de l'Amèrica profunda. Ha triomfat a Broadway, ha obtingut els prestigiosos premis Tony i Pulitzer del 2008, s'ha estrenat a Londres, Viena, Buenos Aires i Barcelona. Amb el text a la mà, n'hi ha per tant?

Amb personatges estereotipats, ninots sense ànima, Letts construeix un producte d'una comercialitat certament espaterrant, que mescla gèneres i subgèneres diversos per fer un pastitx en què, això sí, l'espectador sempre trobarà algun ingredient que li sigui simpàtic. Agost entortolliga les temàtiques més variades en un embolica que fa fort, a estones molt previsible, al voltant del nucli familiar dels Westton i de les tensions entre els seus membres.

Amb ninots sense ànima, Letts fa d''Agost' un producte comercial, però ben previsible

A Agost, hi ha de tot, i més: la insatisfacció vital, les relacions paternofilials, el contenciós entre generacions, la desolació de la malaltia, el neguit existencial, el pes de la infantesa, les addiccions o fugues consoladores, els afers matrimonials, la solitud dels vells, els amors i els desamors, els vincles fraternals, els vicis i les virtuts americanes, les frustracions personals, la degradació física, els ancestres i les modernitats, etcètera. Tractat tot amb una superficialitat i una banalitat de por i, malgrat les aparences, sense traspassar les línies del políticament correcte (el personatge de Johnna és, en aquest sentit, de jutjat de guàrdia).

L'acció d'Agost té lloc en els múltiples espais d'una gran casa de camp, mig decrèpita per la desídia dels propietaris, als afores de Pawhuska (Oklahoma). En una atmosfera asfixiant, pseudotxekhoviana, la casa es converteix en un autèntic camp de batalla en què ?en tres actes convencionals? s'exhibeixen i es dirimeixen els drapets bruts ?vinguin a tomb o no? dels Weston.

En alguns moments, sembla que el text prengui una certa volada quan s'apunta la possibilitat d'extrapolar d'aquest microcosmos una radiografia del declivi de l'american life o, fins i tot, una metàfora del malestar moral que corcaria la societat ianqui. Ni així: és una pinzellada més, d'un simplisme gairebé indignant.

Agost té més punts de contacte amb els melodrames edificants de l'any de la picor o els serials televisius d'ara que amb la tradició del gran teatre nord-americà d'un Tennessee Williams. La trama familiar esdevé un mer pretext per anar-hi sumant tota una corrua de tòpics i clixés, cada vegada més rocambolescos. S'hi barregen des del melodrama fins al grotesc més pujats de to i s'hi complica la història ?a cops d'efecte i ritme de guió? fins a extrems insuportables. Ni els personatges, ni les seves relacions, ni les penes i treballs que passen tenen versemblança ni prenen consistència o profunditat perquè semblin sociològicament representatius.

És difícil de creure que el text de Letts sigui un dels millors de la dramatúrgia nord-americana actual, per més aureolat que vingui o que ens en cantin lloances. Una de dues: o bé el teatre made in USA té un llistó estètic i ideològic molt baix, o bé és que ens volen vendre gat per llebre. O totes dues possibilitats alhora. Agost és un foc d'encenalls que deixa veure massa costures i que resulta francament decebedor: si s'hi treuen tots els ornaments amb què és guarnit, alguns de molt presumptuosos, no deixa de ser un melodrama kitsch.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_