"Quan escric, sé com acabarà"

Ventura Pons (Barcelona, 1945) rep al seu despatx mentre repassa el correu ?les cartes manuscrites encara l'entusiasmen, tot i que té un iPad al qual no fa gaire cas? i es mostra nerviós davant de la imminent estrena de la seva darrera pel.lícula Mil cretins, demà mateix. Com un principiant. Es tracta d'una cinta basada en el llibre homònim de Quim Monzó, de qui ja va adaptar El perquè de tot plegat fa una quinzena d'anys. Però "no tenen res a veure", subratlla. Passem d'un "fris minimalista" a una nova pel·lícula estructurada en tres parts on els relats de Monzó estan lligats i relligats. A més del nivell formal, Ventura Pons avança que la temàtica no és la mateixa: "Hem passat de l'època del riure a l'època de l'angoixa, tot i que darrere dels textos del Quim [Monzó] hi ha mala llet, hi ha humor". El director català assegura que ens trobarem davant "d'un drama en format comèdia".

Envoltat de records, de papers i de projectes, Ventura Pons assegura que en el seu negoci "cal humilitat" perquè "de vegades hi ha pel·lícules en les que creus molt i no funcionen". Després de 22 cintes estrenades, sap de què parla. I per què un llibre de Monzó, ara? Doncs "perquè trobo que compartim el moment vital, les preocupacions", exposa. Pons agraeix al seu amic Monzó la bona disposició en aquesta cinta i en l'anterior. Hi ha, a més, una complicitat generacional i al director de cinema li ha despertat la curiositat la manera amb què l'escriptor ha abordat "la decrepitud".

De fet, ara, reduir a Ventura Pons a director de cinema és equivocar-se. Perquè a part del seu bagatge com a creador audiovisual, sempre associat a l'escriptura de guions i altres, cal afegir-hi la faceta d'escriptor. Com ell mateix diu, "aquest any, bessonada" ja que a més de la pel.lícula també presenta Els meus (i els altres) (Proa), unes memòries que no són gaire a l'ús perquè es basen en històries de setze persones, que van des de Mary Santpere al seu germà Jordi, passant per Maria Aurèlia Capmany o Joan Oliver. Es tracta d'un llibre escrit a raig, en un mes, on descobrim uns relats descriptius força vius. "Sempre he escrit", admet despreocupat Pons, que reconeix que "aquest llibre em surt aquest estiu passat, ningú me'l demana, però es produeix perquè estic una mica cansat". De què? "Doncs de la situació del cinema a Espanya, no m'agraden com estan pensades les ajudes de la Llei del Cine, però no vull entrar-hi", apunta.

Pons es defineix "compulsiu" i va d'un lloc a l'altre. Hi ha diverses converses dintre de la mateixa conversa, però no es perd ningú. Tornem al moll de l'os del seu procés creatiu. "Quan escric, sé com acabarà la història", apunta el director barceloní com res. Bon conversador, el cineasta explica que sempre ha tractat les mateixes qüestions, però que amb el temps s'ha anat amollant als matisos que cada tema requereix. L'interessen "la necessitat dels altres i l'amistat que esdevé família, una cosa que ha ajudat a trencar amb la família tradicional d'arrel judeocristiana".

Tracta de no prendre's gaire seriosament a si mateix, però de tant en tant etziba sentències improvisades com aquesta: "La creació et salva de la mediocritat". I quan se n'adona demana que "no sigui un titular, això, quina vergonya". Diu menys del que sap i es mossega la llengua. Gat vell. I no acaba de veure clar el model de cinema català, el model de subvencions. "Per tenir Pa Negre, que ha estat un èxit, hi ha altres grans produccions com Bruc o Herois, per dir-ne algunes, que no han funcionat com s'esperava", dispara Pons. Creu que el seu tipus de cinema es complementa amb les grans produccions, però alerta de certa saturació al mercat: "Hi ha hagut més de 90 pel.lícules industrialment catalanes el 2010, són moltes; el territori que tenim pot absorbir el que pot, no gaire més", sentencia el cineasta.