Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

D'un humanista cabdal

FONS JOSÉ MARÍA VALVERDE

(1942-1996). Fragments

d'una biografia intel.lectual

Jordi Amat, editor

Afers / CEHI

149 pàgines. xx,xx euros

L'oblit és una forma natural de la pietat, però sovint també és una lepra indesitjable, i per això la feina que fa la col.lecció Els Papers del Pavelló de la República de l'editorial Afers, d'acord amb el Centre d'Estudis Històrics Internacionals (CEHI), té valor de cimentació democràtica contra la desinformació i la informació deformada. Ha arribat a la setena entrega amb una figura de la vella i noble escola de l'humanisme cristià, José María Valverde (Valencia de Alcántara, Cáceres, 1926 - Barcelona, 1996) i ho ha fet en mans d'un àgil i perspicaç assagista, Jordi Amat. El fons que custodia el Pavelló és més nombrós que el que ara s'edita, però l'encert del llibre és categòric tant pel que fa a l'assaig interpretatiu que subministra el pròleg com pel que fa a la selecció dels materials, que són cartes formidables i articles breus o textos circumstancials.

L'aplec de textos arrodoneix el perfil d'un Valverde capaç de 'renyar' Vicens Vives

El seu paper en el Biblioteca Breve va ser vital perquè el guanyés un tal Vargas Llosa

Circumstancials no vol dir secundaris, perquè poques coses van ser secundàries si parlem de Valverde. Va ser un personatge secretament cabdal de la cultura espanyola i catalana de l'últim mig segle; és a totes les cases cultes i mig cultes de la ciutat (del país) de moltes formes, sovint ignorades pels seus habitants, i totes elles útils, divuitescament útils. La seva vàlua no s'esgota en l'àmbit instrumental: traductor de tops, divulgador magistral, intèrpret assagístic de les arrels del món contemporani en un clàssic que ha llegit un munt de gent ?Vida y muerte de las ideas? i fins i tot formador d'una troupe d'assagistes que han anat fent la seva via lluny de l'ombra poderosa de Valverde.

Definir-lo com a cristià, comunista, poeta i excepcional lector s'acosta una mica al que va ser la indústria humanística que encarna, però es queda curt. El que falta és el que dóna aquest magnífic aplec de documents i cartes: s'ha de tenir l'eina de pensar ben afinada per renyar Jaume Vicens Vives dos anys després de la seva mort perquè va faltar-li la gràcia de l'estil i l'escriptura que tenen els britànics i que a Espanya encara no havíem après el 1960; i s'ha de tenir una consciència moral molt escrupolosa per voler ser present, ja molt malalt, a la presentació de l'últim volum de les memòries de Gregorio López Raimundo i convertir el text que van llegir allà en una autocrítica culpable per haver trigat massa en sortir de l'equip vencedor de la guerra... Però, com diu Amat, el que posa veritablement contra les cordes són les cartes que ha seleccionat: per qui tingui el record confús, l'antic poeta del règim Luis Felipe Vivanco surt amb una cara nova i neta de les cartes creuades amb el Valverde, com hi surt també un joveníssim peruà que és novel.lista i es diu Vargas Llosa (Valverde es va encaparrar en què era el millor per guanyar el premi Biblioteca Breve, i el va guanyar amb La ciudad y los perros) o encara les cartes que el mateix Valverde adreça a un indomable animal de lletra per rendir-s'hi astorat davant del nano de 23 anys: "Cuando se lee un libro que impresiona como excepcional, se contrae la deuda de procurar que el autor lo llegue a saber de algún modo". I per això escriu Valverde a Fernando Savater el 1972 la confidència que ha llegit La filosofía tachada "muy despacio, y como en voz alta, igual que la poesía", perquè després del Juan de Mairena, es "el segundo libro que me 'convence' en tono y expresión" a l'àmbit de la prosa d'idees espanyola. No pas mal. (La resposta del mateix Savater, també inclosa, corregirà la deformació politicopatriòtica que està malmetent de fa anys la figura o la imatge d'un dels grans escriptors de la democràcia).

N'hi ha més, de cartes, però trobo que l'única cosa raonable que pot fer-se és anar a llegir-les: les firmen Juan Ramón Jiménez, Vicente Aleixandre, Jorge Guillén, els seu íntims amics Aranguren (en una extraordinària entorn de l'original de la seva història de la literatura) o Dionisio Ridruejo, Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma i Salvador Espriu, que dóna suport moralment com a "valeroso rasgo de dignidad" la seva dimissió de la càtedra d'estètica de la Universitat el 1965. Aquella dimissió llegendària guanya ara el gruix d'una decisió ètica i meditada: d'humanista cabdal.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 27 de enero de 2011

Más información

  • LLIBRES