Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

Simplement, un clàssic

L'editorial de Lleonard Muntaner ha tingut la bona idea de tornar a posar en circulació Dues Catalunyes d'Àngel Carmona, llibre que en el seu moment (1967) va donar lloc a "diversos comentaris" i després, amb el temps, s'ha convertit en el que és: un clàssic. Pensat per a tots els públics, ha estat important fins i tot per als erudits. Endinsant-se en l'arremolinada, histèrica història del XIX, mostra com neixen i què són, socialment i humanament, la Renaixença i el primer catalanisme modern, amb una simfonia de cites de poetes, escriptors, polítics i estudiosos de tota mena, catalans i castellans i d'altres àmbits, d'aleshores i de després. El material és abundantíssim i Carmona veu els arbres sense perdre de vista el bosc: té una visió de conjunt i la sap transmetre.

'Dues Catalunyes' és font d'aigua viva per trobar sortides als laberints ibèrics

Les dues Catalunyes són al subtítol del llibre: "jocfloralescos i xarons". Els primers, amb llur faramalla romàntica d'exaltació del passat almogàver, volen donar una base cultural sòlida a la nacionalitat catalana, però han estudiat en universitats castellanitzades al cent per cent, i els segons, amb les seves ganes de riure's de l'absolutisme i d'obrir les portes de la fraternitat universal, són catalans de soca-rel sense necessitat de programar-s'ho. Els que reprengueren la llengua foren els que l'havien abandonada, els senyors. El poble no la restablí perquè no l'havia deixat mai. Si l'impuls floralesc, amb la creació d'acadèmies i biblioteques serioses, és la mà dreta de la Catalunya moderna, la mà esquerra n'és el teatre popular, l'ateneu obrer, la societat coral, amb llur actitud igualitària i progressista. A les dues figures que se citen com a base de la llengua recobrada, Verdaguer i Fabra, Carmona hi afegeix Serafí Pitarra i el devessall de revistes satíriques del XIX. La Catalunya d'avui no s'entén sense els uns ni sense els altres. De fet, Carmona apunta a una germanor que es prefigura a la fi del llibre "en un poeta, petit burgès per afegitó, que va tenir el privilegi de fruir, enmig de les lluites de l'època, la llum de la Gran Pau, la síntesi futura que encara esperem." Maragall.

Dues Catalunyes és un desmentiment flagrant dels Solé Tura i cia. que gosaven dir que el català és l'idioma de la burgesia, cosa que a més de falsa és un insult als pobres i als treballadors catalans. Si ens haguéssim hagut de refiar de la sola burgesia, si el català no fos també llengua del poble, ara seríem una província vençuda i escriuríem en la llengua de Vargas Llosa. I igualment si les classes cultivades no haguessin retornat a la llengua pròpia i no haguessin forjat les condicions que van permetre l'aparició de l'Institut d'Estudis Catalans i de Pompeu Fabra.

El pare fundador del catalanisme polític fou Valentí Almirall però "dissortadament l'esquema que s'imposà (és a dir, la línia de Prat de la Riba en La Nacionalitat Catalana) no representava, ni de bon tros, una actitud satisfactòria" perquè "perdut per Valentí Almirall el timó del catalanisme burgès, sota el vernís noucentista s'imposaren les tendències més reaccionàries. Així nasqué un centaure polític que reunia el pitjor de pairals i moderns: d'una banda, conservadorisme cantellut; de l'altra, el somni de panteres que el segle XX veuria néixer. Si fa no fa, aquesta va ser la ideologia de la Lliga Regionalista de Catalunya". No cal dir que el somni de panteres és el complex mental que du al nazisme i que ha estat a punt d'engegar-nos tots a parir panteres. L'expressió és de Carmona i no exagera: ell mateix cita el que escrivia Ors el 1906: "no solament de pa i de tractats de comerç viuen les repúbliques, mes de tota paraula que surt de la boca de Déu... I ara totes les paraules que surten de la boca de Déu diuen: Imperi". No és estrany que Ors acabés fent catúfols a gust dels falangistes.

És un llibre intel·ligent, valent i fet amb el cor. L'emoció s'hi fa especialment visible en el retrat de personatges com Clavé o Almirall. I fa pensar. I és, avui, una font d'aigua viva que ens anirà molt bé a l'hora de trobar sortides als laberints ibèrics.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 20 de enero de 2011

Más información

  • ASSAIG