Admirable Xavi

Quan TV3 va anunciar un programa especial, en prime time, sobre el futbolista Xavi per ser el jugador amb més partits del Barça... hi havia motius per pensar que era una exageració i que ja resultava fatigant tanta manyaga, ni que sigui clarament merescuda, al club per part de la televisió pública de Catalunya. Estàvem equivocats, però hi havia motius per pensar-ho.

Feia pocs dies havien emès un reportatge sense suc ni bruc sobre la campanya electoral de Sandro Rosell. Curiosament, tenia la mateixa estructura que el que van dedicar al backstage de la campanya d'Artur Mas. Sense malícia, són òbviament biografies autoritzades. Que et deixin entrar als camerinos no vol dir que et deixin veure com es prepara la funció.

El programa sobre Xavi no va ser, que també, un elogi a la persona per part dels seus col·legues i gent que el coneix. Va ser un reportatge sobre un esportista a qui li apassiona el que fa i, a més a més, no ho vol fer en un altre lloc. Posar les càmeres en un menjador i deixar parlar una família no és cap troballa inèdita a la televisió, però sí que ho va ser el tarannà del relat que van organitzar Xavi, els pares d'ell i els germans, sobre la vida culer.

Segurament pels seguidors del Barça no hi va haver cap notícia, ni tan sols quan explicaven la renúncia a un fitxatge italià milionari en una època de crisi al Barça. La intel.ligència del programa va consistir a refiar-se de la intel.ligència dels seus convidats. Va ser molt emotiu, però no pas perquè hi hagués una exposició sense pudor d'emocions. Simplement perquè es parlava de les que havien tingut o sentien, un tràmit expositiu que no buscava filmar una vida sinó escoltar la narració que en tenien els que la vivien. I hi va haver molts arguments: la fidelitat a un club que no sempre ho ha estat amb tu; l'angúnia de debutar al primer equip; com es viuen les llargues lesions; la sospita fundada que en alguns moments el barcelonisme no ha volgut que guanyés el Barça per castigar un entrenador, per arribar més de pressa a un canvi d'etapa; les mocadorades i els aplaudiments... Un bon programa que va tenir un bon, admirable, protagonista. Ben diferent de la nit de la pilota d'or on, al programa La Masia d'Or, no hi va haver ni els convidats que calia ni es va anar més enllà d'una tertúlia de tràmit. Potser perquè l'aposta era que se l'emportaria un altre i el gruix de les càmeres era als pobles dels que no van guanyar-la.