Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

La falsificació de la mort

L'HOME DEL BARRET VERMELL

Hervé Guibert

Traducció de David Ilig

Club Editor

160 pàgines. 18 euros

Hervé Guibert (París, 1955-Clamart, 1991) finalitzà amb L'home del barret vermell —aquest tercer volum es publicà de manera pòstuma el 1992— la trilogia d'autoficció que començà amb la novel.la A l'ami qui ne m'a pas sauvé la vie, publicada el 1990 i en què l'autor explica la mort del seu amic Muzil (reflex de Michel Foucault) i revela que pateix la sida. Se'l va acusar de fer espectacle del decés del filòsof per cridar l'atenció del públic —que, en efecte, el va conèixer majoritàriament a partir d'aquella obra— però Guibert es va defensar dient que aquella mort formava també part de la seva vida. La malaltia continua present com a objecte principal al segon volum, Protocole compassionnel, i en canvi ocupa un pla secundari a L'home del barret vermell, ("No puc sentir parlar més de la sida. Odio la sida. No vull tenir-la més, s'ha acabat, li ha passat l'hora", pàg. 62) que dóna preeminència a la història d'un col.leccionista d'art que es fa passar per marxant i, així, obtenir bones oportunitats i millors preus. El protagonista és el propi Guibert, durant l'últim any de la seva vida i per tant molt malalt, que es troba embolicat en un cercle delictiu de falsificació d'obres d'art. Durant aquesta època coincideix amb Balthus i amb Iannis (nom rere el qual s'amaga el pintor Miquel Barceló, que va tenir Guibert com a model) i en dóna la seva visió tant des del punt de vista artístic com personal.

Fotògraf i escriptor, Guibert va fer de la seva obra un aparador per mostrar-se ell mateix

La trilogia d'autoficció comença amb una novel.la on revela que pateix la sida

¿Podem veure en les falsificacions dels quadres a què es refereix Guibert una metàfora que compara la vida sana amb la vida malalta? ¿Podem pensar que els quadres que "vivim" són tots falsos i que els autèntics, com passa en aquesta obra, estan amagats en un soterrani, en un lloc que no queda a la vista, potser més enllà de la línia que separa aquest món de l'altre? ¿Què intenta dir un escriptor que coneix la brevetat del temps que li queda per viure i que fa tema literari de la seva extinció imminent?

Fotògraf i escriptor, Guibert va fer de la seva obra un aparador per mostrar-se ell mateix. En els darrers mesos de la seva existència va gravar amb una càmera de vídeo La pudeur ou l'impudeur: 58 minuts on veiem l'empitjorament del seu estat dia rere dia. Era ell, però, o la seva representació? On és l'autenticitat?

El seu estil dur, sec i despullat, proper a la cruesa dels austríacs Elfriede Jelinek o Thomas Bernhard, no pot deixar de recordar-nos el suís Fritz Zorn (pseudònim de Fitz Angst, 1944-1976) qui, en la narració autobiogràfica Bajo el signo de Marte (Anagrama), va explicar el camí indeturable cap a la mort a causa d'un càncer (personal, familiar i social) que representava la decadència europea.

Guibert sens dubte considerava l'obra com una catarsi i probablement per aquesta raó li fa dir a l'home del barret vermell, que és ell mateix: "...perquè un cop escrites, les coses per mi ja estan com esborrades" (pàg. 153). I abans posa en boca de Lena, el personatge de la galerista, un signe potser d'esperança: "Jo tampoc no sóc creient —em digué—, però no pot ser que el món sigui només allò que sembla ser, aquest quadern, aquest carrer, aquesta taula, seria d'un avorriment mortal, hi ha necessàriament una altra cosa, unes regles, unes lleis secretes, uns sistemes subterranis o celestials, si no aquesta vida no tindria cap interès". (pàg. 62). És lògic que algú que intenta comprendre el sentit de l'art intenti també comprendre el sentit de la vida, que potser rau en descobrir, quan ens hi enfrontem nosaltres mateixos, que la imatge que teníem de la mort era una falsificació.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 23 de diciembre de 2010

Más información

  • LITERATURA