Barcelona de postal

Si l'ànima de Barcelona és com és potser cal atribuir-ho, per exemple, al fet que va canviar el cinema Letamendi per la delegació d'Hisenda i, el 1921, les instal.lacions del Saturno Park de la Ciutadella, amb el seu water chute i la fastuosa pista de cotxes elèctrics, per uns jardins amb la profètica escultura El desconsol que acabarien fent de rebedor del Parlament. Riure i oci, per impostos i política: mal negoci. O perquè va deixar que Sant Gervasi, pessebre de torretes baixes, fos esberlat per un carrer com Balmes; perquè va deixar que el carrer Muntaner perdés els seus horts; o perquè el Putxet mig frondós, mig pelat, s'emplenés fins dalt d'edificis d'habitatges.

De tot això hi ha imatges. Per bé o per mal, la transformació de la ciutat escanyada i prèvia a les agregacions a la metròpoli moderna (fins on van deixar-li fer a Cerdà) va tenir un parell de cronistes gràfics impagables, el català Àngel Toldrà Viazo i el francès Lucien Roisin. Ambdós els caracteritzaria una tècnica delicada i poc usual en una època sense grans aparells: les imatges panoràmiques de 180 graus.

"Eren una seqüència de dues o tres instantànies molt ben enganxades, sense que es veiessin els elements de sutura", apunta el periodista i cronista de la ciutat Lluís Permanyer, que comenta els dos primers i recents volums de la sèrie Barcelona panoràmica (editorial Efadós), amb 90 imatges de la ciutat cadascuna, a partir de les postals de Toldrà i Roisin. Però ambdós tenen l'atractiu que una tercera part de les il·lustracions són panoràmiques inèdites, impreses en làmines desplegables de 85 centímetres. L'historiador Daniel Venteo posa també peus a d'altres instantànies de Roisin i traça una biografia del personatge a La Barcelona de Roisin (Viena). Tres viatges fascinants.

La plaça de Catalunya (batejada pel poble, no per Víctor Balaguer, i de les més grans d'Europa quan es va estrenar) és gairebé el punt de sortida dels tres itineraris en blanc i negre. Polsosa i mal girbada (Cerdà no l'havia prevista com a plaça) criden l'atenció a la instantània de Roisin les petites palmeres baixes, semblants a les que es van posar al passeig de Colom i que van portar a la irònica ciutadania a batejar-la com "el passeig de les Escombres". "El millor del lloc que fins i tot va criticar en privat Alfonso XIII quan va reinaugurar-la és la seva x que permet passar de rambla de Catalunya a portal de l'Àngel i del passeig de Gràcia a la Rambla", fa fixar-s'hi Permanyer.

Les places han estat, en general, desgraciades. A la de Tetuan (parterres i palmeres tristes, a banda) hi ha una aberració de disseny amb curvatura de signe contrari a la línia concèntrica de la plaça. La de Lesseps, en realitat ni hi és: és una recta directe a l'església dels Josepets; la d'Urquinaona, deformada pel trànsit i marcada pel casalot del Marquès de Sentmenat (1882, a ronda de Sant Pere / Ausiàs March; enderrocat el 1974), propietari que es feia acompanyar per una parella de la guàrdia civil quan tornava de nit des del Liceu, així d'isolada estava aquella zona llavors. La d'Espanya, com que no té la font central ni el recinte de l'Exposició de 1929 i domina un llarg magatzem a la banda muntanya, no la salva ni el volum de la plaça de toros de Les Arenes... Potser la més feliç era la de la Universitat, amb l'escultura al Doctor Robert, ja fa temps fora i desplaçada al passeig de Sant Joan.

Molts cops sembla una ciutat irreal. No és solament pel punt de vista (des d'un veler, el terrat de la Universitat de Barcelona, la cúpula del monument a Colom, en el cas de Roisin; des de l'església de Sant Just o l'aqüeducte de Vallcarca en Toldrà, qui en general ho resolt més bé tècnicament i tria millor l'enquadrament) sinó pel que s'hi explica. Són les estrambòtiques closques de nou que fan d'autos de xoc del Saturno Park; o el casino de La Rabassada, fastuós per fora i per dintre, construït el 1911 per inversors francesos i condemnat a degradar-se per la prohibició del joc que va decretar Primo de Rivera. O un port (gairebé una obsessió per Roisin: "en fa tantes perquè era una manera de desmarcar-se de l'oferta de Toldrà, que ho havia tocat menys", pensa Permanyer) sense una grua, tot a força de braç i amb tartanes fent de camions mentre s'ho mira un nen vestit de marineret.

En el món gairebé oníric, la Sagrada Família en construcció pot confondre's amb un decorat expressionista alemany, ubicada el 1883 en un desèrtic Sant Martí de Provençals encara no agregat a Barcelona (ergo els terrenys eren més barats); la panoràmica de Toldrà, però, deixa veure un tan aïllat com ben valent bloc de pisos amb els costats per acabar, esperant d'altres edificis pioners. Així seria. Però mirat des d'ara, xoca, contrasta, com les imatges de Roisin dels anys 20 de les lluentes i modernes dependències, al carrer de Sant Antoni Maria Claret, de l'Aliança, de la que Venteo recorda que és una de les mútues més antigues d'Espanya i que dels 700 socis inicials passà a 100.000 el 1933, quan Francesc Macià va morir a les seves instal·lacions. Difícil de creure vista la crítica situació que viu avui l'entitat.

Des de dalt de la torre de la Universitat, l'skyline de la Barcelona de 1915 atrapat per Roisin oferia en primer terme el símbol dels grans magatzems El Águila (Pelai xamfrà amb ronda de Sant Pere, sucarrimat el 1985). Establiments paradigmàtics de la societat de masses que es consolida llavors, un pèl més avall (Pelai / Balmes) hi havia els reputats Old England ?que la gent, per desconeixement de l'anglès, reconeixia com "Oh, que elegant"?. I, molt a prop, però ja a la Rambla dels Estudis, hi van fer forat els magatzems El Siglo (aquest, cendres el Nadal de 1932, el que permeté, fixa Permanyer, l'obertura del carrer del Pintor Fortuny). No era un privilegi de zona rica: a l'Eixample més menestral, a la cruïlla de Tamarit amb Villarroel, tenia la seu El Barato, de nom i productes més adients a una zona propera al Raval.

Amb inscripcions en diverses llengües (en quatre en el cas de Roisin: castellà, francès, anglès i alemany), les postals d'ambdós retratistes donen detalls a cabassos: l'existència notable de colomars als terrats; els anells al terra que envoltaven els fanals de Pere Falqués a la cruïlla Diagonal / passeig de Gràcia i que van inspirar el brillant nom popular de "cinc d'oros"; la còmica imatge dels homes amb banyadors de tirants i les dones amb gorros i volants a la platja de la Barceloneta i als banys de Sant Sebastià (de 1928 i els primers a acceptar els dos sexes junts); la "Gran barbería del obrero" que s'entreveu a una fotografia del Paral.lel; la inauguració del Museu de la Guerra a Montjuïc el 13 de febrer de 1916 (parcialment basat en les imatges que Roisin mateix, mobilitzat, va fer del front a la Primera Guerra Mundial); el pont que unia Santa Maria del Mar amb l'antic Palau Reial del pla de Palau; la majestuositat del Palau de Belles Arts, a tocar de l'Arc de Triomf, enderrocat en plena Segona Guerra Mundial per vendre's el ferro, llavors or; l'infinita tristor del desvalgut que destil·la la imatge dels nens que es dutxen al duríssim asil Duran...

"Quanta propietat urbana!", va exclamar l'impagable alcalde Joan Pich i Pon des del cim del Tibidabo veient la ciutat als seus peus; la burgesia barcelonina ja havia fet feina: de la quadrícula cartesiana de l'Eixample s'havia passat a un creixement caòtic d'aquella banda de la ciutat, promocionada pel doctor Andreu, El Pastilletes pels barcelonins.

Espectacular és també la panoràmica que enganxa Sarrià, Sant Gervasi i el passeig de la Bonanova, plena de bones torres i viver d'estudiants per les escoles dels escolapis, els jesuites... "Són obertures que no corresponen a la de l'ull i a vegades es fa difícil identificar segons què", constata Permanyer, de qui aquests dies es distribueix un nou llibre gràfic: Barcelona en Diagonal (Viena). Els fons documentals són, aquí, molt diversos per il·lustrar una via que, al seu parer, "s'ha d'endreçar a banda i banda de Francesc Macià i això inclou els campus universitaris".

En els llibres d'Efadós, topos vermells marquen edificis; els negres indiquen carrers i places. Gairebé no hi ha res a marcar en les que Roisin va dedicar a Vallvidrera: són quatre cases i masies aïllades d'un poble que fins al 1890 encara era independent. I que va tenir un pantà, el 1908 amb trenet i tot: el Mina-Grott. Era una altra ciutat, una Barcelona d'autèntica postal.