Lliçó de retòrica poètica

POESIA COMPLETA

Àngel Guimerà

Edició de Blanca Llum Vidal.

Edicions de 1984. 448 pàgines.

25 euros.

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 — Barcelona, 1924) és l'autor de la Santa Espina —"Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol"—, de lletres de sardanes com la de les Monges o les Fulles seques, de títols com Darrer plant d'En Clarís o Mort d'En Jaume d'Urgell. Llegir els seus versos és com tornar a casa; sempre ens fan l'efecte d'haver-los sentit abans, fins i tot quan no és així, perquè desvetllen en el nostre record ecos de la infantesa, de papers vells, de llibres de l'avi, de tonades apreses al bressol i davant la llar, d'emocions romàntiques en el sentit més popular del terme.

No és una edició crítica, sinó una reedició per llegir del Guimerà poeta

Cal fer abstracció del rigor històric i fruir de l'entusiasme èpic

Si ja l'avantguardista Manifest groc (1928) de Dalí, Gasch i Montanyà denunciava "la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà", difícilment serà llegit ara si no és per interès acadèmic. Ben mirat, és estrany que tinguem a la mà, en un sol volum, els dos llibres de poesia que Guimerà va publicar, el primer de 1887 i el segon de 1920 —immune però a l'embranzida noucentista—. No es tracta d'una edició crítica, sinó d'una reedició que s'ha limitat a regularitzar l'ortografia dels poemes; a més d'un breu pròleg de presentació i un epíleg crític d'Arnau Pons, s'ha rescatat una conferència d'Eduard Girbal i Jaume, del 1934, en funcions de semblança biogràfica.

Res més lluny dels gustos de l'època actual que l'evocació que fa Guimerà de moments decisius en la història de Catalunya i dels seus herois providencials, igualment com el sentimentalisme de les seves escenes populars, en ambients idealitzats i plens de fe senzilla; afegim-hi encara l'obvietat del seu propòsit, l'escassa distància amb els pretextos de les seves composicions. I tanmateix va gaudir d'una popularitat immensa que contrasta amb la seva vida discreta i el seu caràcter retret. Qualsevol català, per poc documentat que estigui, posat a dir una obra del nostre teatre, de seguida li vindrà al cap Terra baixa —contraposició de la bondat inherent al vell ordre rural amb la maldat que ve de la urbs i dels nous temps industrials: una visió del món present en tota la seva obra—, i adaptacions recents de Mar i cel o La filla del mar mantenen viva la seva reputació en l'escena.

Però abans que això, i sempre, va ser poeta. Fins i tot l'activitat com a publicista i el compromís polític catalanista semblen una conseqüència obligada de la seva missió com a recreador dels mites de la tribu. Sap tocar molts registres, des de poemes de circumstàncies fins a autèntics himnes patriòtics, delicades estampes costumistes i faules de pietat religiosa; destaquen especialment els poemes més llargs, monòlegs i composicions de tema històric, no exclusivament català, també extrets del món clàssic o la Bíblia, en què pot posar en joc la seva experiència teatral.

Un dels trets que destaca Xavier Fàbregas, historiador del teatre català, és que Guimerà va ser un creador de personatges; són aquests que ens comuniquen els conflictes que pateixen amb les seves pròpies paraules. El dramaturg recorre al poeta perquè vol commoure, i el poeta reclama al dramaturg una trama en què projectar-se i sobretot un públic a qui adreçar-se. La destresa en la descripció i els brillants cops d'efecte verbal constitueixen, encara ara, una lliçó de retòrica, sense que siguin cap obstacle insuperable algunes expressions que a hores d'ara ens semblen castellanismes flagrants —dit sigui de passada, Guimerà va tenir les seves discrepàncies amb la reforma de Fabra—. Per gaudir-ne, això sí, cal fer abstracció del rigor històric i deixar-se endur per l'entusiasme èpic.