Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Les sales petites es reiventen

Dilluns, 15 de novembre. Cau la nit al barri de Gràcia. I al costat de la plaça de la Virreina emergeix una nova sala de teatre. S'anomena Porta 4. Va iniciar l'activitat fa un any com a escola de teatre amb un petit espai dedicat a l'exhibició de treballs. Però ara, després d'una intensa remodelació, es reobre amb l'objectiu de marcar territori en el panorama de les arts escèniques de la ciutat. La dirigeix l'actriu i docent argentina Verónica Pallini, i té la voluntat de donar cabuda als creadors que viuen a Barcelona i que aposten per la innovació, el risc i l'experimentació. Aquestes són les condicions indispensables per actuar-hi. I sense un públic massiu, perquè el pati de butaques només el formen 60 cadires. Porta 4 és un bon exemple de com sorgeixen amb força les sales de petit format. No importa la crisi econòmica: durant aquesta temporada es preveu que se n'obrin dues més d'aquestes característiques a la ciutat. L'objectiu és diferenciar-se dels grans teatres, atreure un nou públic. Reinventar-se.

La proximitat entre actor i públic és un dels atractius de les sales petites

La majoria s'allunya de les formes comercials i experimenta en el llenguatge escènic

La Sala FlyHard es decanta per autors contemporanis i catalans

A falta de subvencions, el Círcol Maldà espera aconseguir socis

Les arts escèniques són un dels motors culturals més potents de Barcelona. Ho demostren les dades que va fer públiques l'ADETCA (Associació d'empreses de Teatre de Catalunya) a principis de temporada: l'any passat, un total de 2.629.088 persones van assistir al teatre. I es van recaptar 65.233.362 euros. De fet, la ciutat registra un alt índex de sales de teatre. Durant el curs 2009-2010 n'hi havia 59. I d'aquests, 19 tenien menys de 200 butaques, el límit que es fixa per considerar-se sala de petit format.

El programa artístic d'aquests teatres s'allunya de les grans produccions de caire més comercial. Perquè el pressupost amb el que compten és molt inferior, i, també, perquè no busquen resultats industrials. Al contrari, l'emoció a peu d'escenari i la possibilitat que l'espectador sigui un voyeur privilegiat són característiques que aprofiten per captar públic. Són espais de creació i alhora llançadores que possibiliten projectar els artistes. Però el més important és que cadascuna imprimeix segell propi en les programacions per tal de demostrar que un altre teatre, arriscat, a voltes no convencional, contemporani, i allunyat de les grans graderies, és possible. Encara que moltes sales hagin de fer mans i mànigues per subsistir.

El moviment del sector es demostra amb les tres inauguracions que de moment estan previstes durant la temporada que tot just s'acaba d'encetar: és el cas de Porta 4 (carrer de l'Església, 4-6), de la Sala FlyHard, que dirigeix Jordi Casanovas i que es va inaugurar el 15 d'octubre al número 3 del carrer d'Alpens. I també d'Atrium, un nou espai per a les arts escèniques que obrirà el 15 de gener al número 435 del Consell de Cent, i que dirigirà Raimon Molins. Els tres directors diuen que la crisi econòmica no és excusa per deixar de crear, i en el cas d'Atrium i Porta 4 l'aventura empresarial ha estat possible perquè la sala es complementa amb una escola de teatre. Un coixí econòmic, a la fi.

L'exemple el reprodueix Pallini. Quan va arribar de l'Argentina ara fa 8 anys i mig, va obrir una petita escola d'interpretació i, gràcies a l'èxit, l'any passat va posar en funcionament la Sala EL OFF. Per fer conèixer els seus treballs, però també per oferir un escenari als creadors més contemporanis, que sovint no tenen un lloc per exhibir-se a la ciutat. El projecte es va fer gran i, gràcies a la complicitat de les administracions, dilluns el va reinaugurar amb un nom nou; Porta 4. Hi col.laboren Eva Hibernia, Marta Gil Polo i Juan Urraco, entre d'altres. I l'objectiu és que sigui un aparador de totes les arts escèniques. Però, per sobre de tot, un laboratori creatiu. "Perquè s'ha de sensibilitzar els ciutadans a partir de la confecció d'una altra mena de propostes escèniques. És evident que hi ha una escena emergent a la ciutat, però encara existeixen pocs llocs de discussió i investigació", exposa Pallini.

A la sala hi domina el negre i els 60 espectadors escollits per representació capturen gairebé microscòpicament tots els moviments dels actors. "El format que més triomfa és el de la performance", diu l'actriu.

En canvi, Atrium té al darrere una companyia resident i es combina amb una productora. "El local era de la meva família, té una capacitat per a 70 espectadors i volem ser com els cines Verdi del teatre, amb espectacles d'autors vius i morts que parlin de qüestions actuals", exposa Molins. S'inaugurarà amb A porta Tancada, de Sartre, i la dirigirà el mateix Molins. "Recrearem de manera poètica l'infern", explica el director. I després, es representarà Hamlet..., de Jules Laforgue, dirigit per Jordi Prat. "És la revisió del mite des d'un punt de vista capitalista", exposa Molins. A més, Atrium tindrà una companyia estable de música de cambra i completarà la programació amb espectacles familiars, i companyies de dansa i teatre convidades.

Tot plegat, molt diferent del que proposa la Sala FlyHard. Era el local d'assaig de la companyia del mateix nom, que dirigeix Casanovas. Les entrades valen 5 i 10 euros (a escollir lliurement), la sala té 38 butaques, i només programaran a autors catalans contemporanis. "Shakespeare és molt actual, perquè parla d'emocions i aquestes són atemporals, però no diu res de la guerra de l'Iraq, ni de la crisi econòmica ni del Facebook, per mi un text és contemporani no només de fons sinó també de forma", explica Casanovas. S'inaugurà amb Un home amb ulleres de pasta, obra creada i dirigida per ell. I la rellevarà a l'escenari Els Últims dies de Clark K, d'un jove del Paiol, Alberto Ramos. "Vaig trobar l'obra per internet", explica Casanovas. "Ens hem llançat a l'aventura d'obrir el teatre perquè teníem capital de les obres que hem anat fent", continua el dramaturg. De fet, des del 2003, ha escrit 25 obres i n'ha arribat a estrenar 15. A més, Casanovas és crític amb les subvencions: "Hem tingut ajudes per als muntatges però no per obrir la sala; és constant la queixa del sector, però el voler dependre de subvencions és molt cínic, les ajudes les necessitem però si no les tinguéssim també ens trencaríem el cap per fer-ho", exposa Casanovas.

Una de les sales petites que gairebé literalment s'està trencant el cap per subsistir és el Círcol Maldà, que dirigeix Pep Tosar. "La situació és terminal", avançava a principis de temporada. Per això, aquest petit espai de creació de 60 butaques situat a les Galeries del mateix nom va engegar una campanya in extremis: aconseguir socis que amb 20 euros al mes el salvin del tancament. De moment, s'hi han afiliat una trentena. "Ens van concedir una subvenció de 60.000 per reformar la sala, però per la programació el Conca ens va denegar tot tipus d'ajuda, ara el nostre pressupost és inferior al que tenia el Teatre Lliure fa 25 anys", diu Tosar. La línia artística de la sala combina música, dansa i teatre. "És classicista, busquem el compromís amb la poesia i la paraula", explica el creador. La falta de públic no fa ombra a la qualitat de les representacions. "Hem tingut reconeixements i quan la gent s'assabenta de les obres la sala s'omple", continua. La proximitat és tal que els actors actuen a centímetres dels espectadors. "És cinematogràfic, si un actor respira s'escolta des de la darrera fila, és màgic i no volem que s'acabi, tot i que no vivim en un estat que protegeixi la cultura", conclou Tosar.

El mateix respecte de la política cultural creu Semolinika Atomic, directora de l'Antic Teatre, una sala que té 80 butaques. "Fem l'art escènic més actual, tot i que després els artistes no tenen espais d'exhibició a Barcelona, però malgrat tot, som lluitadors i el panorama es regenera", exposa. Des de diferents vessants artístics el testimoni d'aquests creadors demostra que, tot i la crisi, les sales petites són més vives que mai.

La Sala Beckett, la mare que es fa gran

Va néixer fa gairebé 21 anys com a seu de la companyia El Teatro Fronterizo, de José Sanchís Sinisterra. Però des del principi també es va convertir en un espai de trobada entre diferents creadors. El 1997, Toni Casares va agafar la direcció de la sala.

La producció d'espectacles contemporanis i la investigació de nous llenguatges dramatúrgics són la marca d'aquest teatre de 74 butaques situat a Gràcia. Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Carles Batlle o Pau Miró són creadors que hi han experimentat entre les parets. L'exhibició d'obres es combina amb l'Obrador Internacional, un espai que organitza seminaris, lectures i tallers sobre teatre. "La darrera dècada va ser molt dura per a les sales alternatives, la Beckett no és la salvadora del panorama, però és possible que moltes de les noves ens vegin com un exemple a seguir, afortunadament hi ha una mica de relleu", diu Casares.

La sala té un pressupost anual de 800.000 euros, i entre el 65% i el 70% d'aquests són subvencionats. Però la Beckett es fa gran i properament canviarà de seu. L'Ajuntament els va cedir l'antiga cooperativa Pau i Justícia del Poblenou i ja s'ha obert el concurs d'arquitectes. "L'any vinent serà per treballar amb ells el projecte, i després haurem de buscar el finançament per portar-lo a terme", exposa el director.

A la nova seu hi construiran una sala petita, però també una de més gran per tal que el públic pugui veure com creen les obres els artistes. "Les sales petites i mitjanes són la base per tenir un teatre professional de qualitat, i la seva producció s'hauria de triplicar", conclou.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 18 de noviembre de 2010

Más información