Això no és novel.la negra

Si això fos, que no ho és, una narració fictícia dels fets de fa 20 anys al Turó de la Peira, podria començar amb la descripció dels personatges de la trama. N'hi hauria uns carregats de maldat i d'altres d'innocents. Al grup dels dolents, en primer lloc, el constructor dels habitatges, Román Sanahuja. Molts habitants del barri encara avui s'hi refereixen com el "Sangranuja" (apliqui's a la "j" la fonètica castellana, segons precisa Daniel Samper, un dels veïns de tota la vida al Turó). No queda millor, tampoc pitjor, Cementos Molins. De la banda dels innocents, les víctimes: tot el barri. L'aluminosi, per descomptat, és l'arma, carregada per l'ambició. Però això, ja s'ha dit, no és una història de ficció.

La història de l'aluminosi del Turó va acabar com va acabar: sense condemnes judicials

L'esfondrament va provocar preguntes com "amb quins materials es van construir aquests habitatges?". La va formular Josep Molina, advocat de l'Associació de Veïns del Turó de la Peira. No s'ha dit abans, però el Turó de la Peira és el barri dels fets. Un barri construït als cinquanta per a famílies treballadores, força de les quals arribades no feia gaire a Catalunya. Molina no només va fer preguntes, va atribuir l'esfondrament a la "mala qualitat dels materials emprats a la construcció dels edificis del barri".

Es podria pensar que eren afirmacions en calent, però algunes cròniques publicades el mateix dia 12 recollien fets que els donaven força i credibilitat. Una relatava el gest d'un bomber: "Rascava amb els dits una bigueta i es desfeia com si es tractés de sorra, el formigó deixava al descobert una estructura metàl·lica completament rovellada". També es parlava de l'existència d'un informe tècnic previ, elaborat a petició dels veïns que descrivia "deficiències estructurals" als blocs on es podien trobar "esquerdes que afectaven façanes i escales d'alguns dels 3.760 habitatges".

24 hores més tard, es va conèixer un segon informe fet per l'arquitecte municipal Juan Pablo Jaroslavsky, encarregat per l'Ajuntament de Barcelona. L'autor explicava que els edificis tenien una qualitat per sota de la mitjana exigida en aquells moments. L'afirmació partia d'un "estudi sobre 2.630 finques de les 3.760 existents". La que va caure avui fa 20 anys no hi era inclosa. 1.500 habitatges seguien en aquell moment essent propietat de Sanahuja. La majoria presentaven un "deteriorament i envelliment prematur generalitzat", deteriorament atribuït al "baixa qualitat constructiva inicial".

L'informe encarregat pels veïns parlava de "materials de baixa qualitat", i precisava: "Les biguetes que varen provocar l'ensorrament estaven fabricades amb un producte, Electroland, d'una ínfima qualitat que provoca la corrosió dels elements metàl·lics de les bigues i que amb el temps es desfà. Aquest producte, utilitzat com a material barat els primers anys del desarrollisme va ser retirat del mercat els anys seixanta". El diari EL PAÍS va publicar una editorial sobre els fets el 15 de novembre, on esmentava construccions fetes amb "materials de qualitat pèssima" a l'empara d'unes administracions que havien tolerat "l'especulació" dins un context de manca de "disciplina urbanística". I rematava: "L'especulació, en aquests casos, no és només immoral: es revela homicida". Al barri hi havia pancartes: "Sanahuja assassí" i "Prou de morts".

El 29 de gener, EL PAÍS va publicar una entrevista amb el conseller Joaquim Molins, callat llavors. Deia: "La relació familiar no m'ha de condicionar per a res". I: "Vaig ser conseller [de Cementos Molins] fins al 1986. No vaig treballar mai a l'empresa". Però la família Molins no era el dolent. Els veïns miraven els propietaris de la constructora dels pisos en els quals s'havien emprat, de manera poc edificant, el ciment aluminós: la família Sanahuja.

Sanahuja (1906-1996) va començar a fer negocis el 1944. Anys grisos i opacs com el ciment. Va crear diverses empreses, sempre de caire familiar, amb una única excepció: el 1983 es va associar amb una companyia amb domicili fiscal a Jersey, sense que consti que allà hi hagués construït mai res. Román Sanahuja Bosch tenia molt bones relacions amb l'Església Catòlica. Una part dels terrenys on es construeixen els pisos del Turó eren de l'arquebisbat de Barcelona i el solar on faria més tard l'Illa Diagonal era de la congregació dels Germans de Sant Joan de Déu. Sanahuja va ser acusat el 1953 de rebre suborns per adjudicar els habitatges del Turó. Al cap d'uns anys, el van detenir acusat d'estafa. El 1957 va ser processat per alterar el preu de les coses. El 1961 va ser processat per cobrar suplements als lloguers. Tots els càrrecs varen prescriure el 1969. Com diu l'advocat de Sacresa (la firma familar), "mai no se'l va condemnar".

Sanahuja va declarar pel cas Turó davant del jutge l'1 de febrer de 1991. Va dir-li que entre el 10% i el 20% dels habitatges, construïts entre el 1953 i el 1959, es van fer amb ciment aluminós. Als sacs no hi havia instruccions sobre l'ús. Tot al contrari del que deia Cementos Molins. L'arquitecte de les obres, José Canela, va atribuir l'esfondrament a unes obres a la terrassa que haurien taponat les sortides d'aigua de pluja.

Sobre qüestions tècniques, va remetre a l'arquitecte Canela. Va assegurar que no sabia res de queixes dels veïns. Els diaris no varen tenir problemes per recollir-ne unes quantes amb dates de 1954, 1956, 1957 i 1959. Quasi totes parlaven de fuites a les conduccions, esquerdes i humitats.

Els anàlisis de l'arquitecte Víctor Seguí, encarregats per l'Ajuntament de Barcelona, afirmen coses molt diferents. Per començar, establia la necessitat de derruir dues illes amb 369 habitatges. Vuit illes més necessitaven reparacions urgents i a dues els calien nous informes.

Alhora, l'aluminosi s'anava detectant en molts altres llocs. Per descomptat, el Turó de la Peira, però també els barris de Porta, Guineueta, la Pau, Maresme, Besòs, Polvorí, SEAT, Montbau, Sants i les Corts. Alguns propietaris varen tractar de vendre els pisos, ocultant, és clar, el fet de l'aluminosi.

La història va acabar com va acabar: sense condemnes judicials. L'Administració va assumir una bona part dels costos de les renovacions.

Si això fos una novel·la negra, els dolents serien els rics relacionats amb poders eclesials i polítics, que convivien durant la dictadura, i les víctimes, els pobres i desvalguts amb queixes que no trobaven destinatari. Final feliç? Què és la felicitat?