Un temple moralment incorrecte?

Potser és políticament incorrecte plantejar un debat sobre moral i arquitectura just abans de la visita del Papa Benet. És un bon moment per deixar de costat els adjectius negatius, sense oblidar, però, que encara falta un debat crític apropiat respecte del valor històric de la continuació d'un edifici, si bé és cert que hi havia molts documents que permetien afrontar un desafiament de tal magnitud basant-se en el llegat que ens va deixar Antoni Gaudí.

No hi ha cap intenció d'implicar moralment els professionals, ni anteriors ni actuals, responsables de la continuació de la Sagrada Família. La història de l'arquitectura serà la que valori l'edifici. I encara que reconeguem l'empatia entre el nou edifici i el visitant, això no hauria d'entelar el debat intel.lectual sobre el seu llenguatge arquitectònic.

El retrocés de Gaudí en l'arquitectura simbòlica a la Sagrada Família és gairebé un homenatge a la ignorància

El primer dubte moral ens permet citar la famosa frase de Shakespeare: "Ésser o no ésser". A l'origen, el temple es va concebre fora de la jurisdicció de l'Església oficial per una minoria de seglars fonamentalistes que volien combatre els anomenats pecats del materialisme modern tan patent en els moviments sociopolítics de l'època. Dit d'una altra manera, des d'una perspectiva històrica, hauria estat millor "no ésser". La paraula expiatori pràcticament ha estat eliminada del nom original "temple expiatori". Tot i així, és evident que la imposició de les arrels cristianes neogòtiques va representar un fre indubtable a la imaginació desbordant del Gaudí que coneixem.

El segon dubte moral és si la Sagrada Família és representativa de la brillant imaginació de Gaudí, tal com es manifesta en la cripta de la Colònia Güell, obra que s'ha de considerar, amb la capella de Ronchamp de Le Corbusier, una referència fonamental d'un edifici modern que sap respondre a la funció social de la religió.

El missatge cristià tenia raó d'utilitzar l'arquitectura simbòlica quan no existia l'accés a la cultura. Per tant, el retrocés de Gaudí en l'arquitectura simbòlica a la Sagrada Família és gairebé un homenatge a la ignorància i, per això, és qüestionable que encara es faci servir amb tanta abundància en la nova construcció del temple.

El tercer dubte moral és si els que reivindiquen la continuació de l'obra de Gaudí entenen realment la seva manera de treballar. El procés creatiu de Gaudí estava en constant moviment en el seu propi cap i també el seu sentit tàctic i evidentment això és impossible que es pugui transmetre al nou edifici. Va ser correcte continuar a partir de les formes d'una maqueta trencada i uns primers esbossos sense desenvolupar? Potser Gaudí no hauria canviat algunes coses a mesura que n'avancés la construcció? El resultat no podia ser cap altre que una pobra imitació que no fa justícia al sensible procés de tallar pedra de la façana del Naixement. És com provar de continuar un Picasso inacabat. Pobre Gaudí!

El quart dubte moral i el més greu és el rebuig a les propostes estructurals de Gaudí. No és una crítica als actuals enginyers d'estructures, ja que òbviament se'ls va demanar que seguissin les formes de la maqueta original de Gaudí. La qüestió és que Gaudí estava investigant el valor de la pedra en càrregues de compressió descomunals, que era molt més de la que podien suportar pilars d'acer i formigó armat. En lloc de seguir investigant com es podia utilitzar la pedra com a element estructural, la continuació del temple s'ha limitat a mantenir la forma de l'arc de la catenària i l'ús de la pedra només com a element ornamental.

Als anys vuitanta ja s'estava investigant sobre l'aplicació de les tecnologies modernes als materials de construcció tradicionals, tal com va proposar l'enginyer irlandès Peter Rice, amb un petit equip d'Arup. Si Gaudí hagués viscut, molt probablement hauria aplicat aquestes noves tecnologies i la intuïció s'hauria pogut fer realitat. La feina de Peter Rice en el disseny de pilars estructurals de pedra de 30 metres d'altura per al Pavelló del Futur de l'Expo de Sevilla, equivalents en altura a les naus laterals de la Sagrada Família, és una prova de l'oportunitat que s'ha perdut. El Pavelló del Futur és una mostra de la recuperació de l'ús tradicional de la pedra com a estructura en lloc de l'ús d'aquesta només com a element ornamental. A la Sagrada Família, la pedra s'utilitza com un encofrat per al formigó armat dels pilars seguint rigorosament les formes que Gaudí va esbossar a la maqueta. L'efecte és impressionant, però: hauria estat millor si s'hagués permès continuar la investigació sobre la pedra que va formular Gaudí?

Per acabar, si poguéssim obrir un debat civilitzat, potser seria prudent que esperéssim cent anys més abans de plantejar la dubtosa moralitat de la façana de la Glòria. Una altra generació tindrà temps per reflexionar-hi.