CRÍTIQUES

Fórmula Galceran

SIS COMÈDIES

Jordi Galceran

Edicions 62

205 pàgines

29,50 euros

Barcelona, 1964) es va erigir en la gran esperança blanca del teatre comercial català. La seva fórmula còmica va aconseguir d'enfilar uns èxits de taquilla sonats amb dues obres amb molt bona acollida del públic: Paraules encadenades (Romea, 1998) i, especialment, El mètode Grönholm (Teatre Nacional de Catalunya, 2003, ara de nou en cartellera).

Amb una dramatúrgia que, en alguns aspectes, deixa aflorar el vessant més artesanal del teatre, Galceran es reconeix deutor, com apunta Enric Gallén en el pròleg d'aquest Sis comèdies, tant de la tradició clàssica com de la dramatúrgia indígena (de Carles Soldevila a Sergi Belbel) i dels referents internacionals (Anthony Shaffer, Alan Ayckbourn, Neil Simon...), sense oblidar gent de renom com David Mamet.

Els seus personatges són d'una difusa classe mitjana urbana que fuig cap a l'onirisme
Els mecanismes lúdics alternen realitat i ficció per acabar amb cops d'efecte espaterrants

Sis comèdies aplega una tria dels textos que Galceran ha escrit del 1994 al 2007. De Dakota a Cancun, la seva comediografia reflecteix una evolució cap a dispositius cada vegada més elaborats i més esponjosos. Anem de la gelosia patològica de Dakota (1994), en què l'efecte oníric esdevé una carta de presentació, a la fragilitat de les relacions sentimentals de Cancun (2007), tot passant per l'endimoniada lògica psicòtica de Paraules encadenades (1994), l'estafa reconsumada de Fuita (1994), la competició inclement d'El mètode Grönholm (2003) o la inseguretat i les paranoies trepidants de Carnaval (2005). La fórmula galceraniana (pocs personatges, situacions in/versemblants, històries blindades) troba la màxima eficàcia en Paraules encadenades i El mètode Grönholm, mentre que esgota cartutxos en Fuita i Cancun i reprèn l'embranzida a Carnaval.

Inspirades en la realitat coetània, les sis comèdies de Galceran parteixen de situacions plausibles de la vida quotidiana i presenten personatges identificables. Gradualment, tanmateix, ordeixen una troca que situa l'acció en els llindars de la realitat i la ficció, la veritat i la mentida, el somni i la vigília. Darrere d'aquest joc de tensions, que s'estira fins a límits fabulosos, s'hi projecta un sistema de valors que no és tan neutre o blanc com sembla. Bona part dels personatges pertanyen a una difusa classe mitjana o alta, de procedència urbana, que, pertorbada o vulnerable, troba una fugida a la feixugor del real en l'onirisme, els trastorns de personalitat, la doble moral, la competitivitat descarnada o el transformisme potencial. Com en el món consumista d'avui, hi campen el relativisme, la perversitat i el cinisme més desbridats.

La comediografia de Galceran és un desigual còctel d'humor, tensió, sorpreses, emoció al voltant d'històries travades que aspiren a atrapar l'atenció del lector/espectador i, un cop dins del bucle, enlluernar-lo i divertir-lo. La juguesca amb l'horitzó d'expectatives i els patrons de gènere coneguts obliga el receptor a mantenir-se en alerta per lligar tots els caps i superar tots els envits. Galceran prepara un mecanisme lúdic que alterna realitat i ficció per acabar desfent el nus, molt ben lubricat, amb cops d'efecte espaterrants. Hàbilment, farceix els seus artefactes còmics de picades d'ullet, pistes falses, giragonses i dreceres, ben dosificades, perquè la història per se —per més estrambòtica o fofa que sigui— prengui coherència i versemblança.

* Este artículo apareció en la edición impresa del jueves, 28 de octubre de 2010.