Edificis col.laborants
Avui em porta a escriure aquestes línies dos grups d'habitatges construïts als terrenys de l'antiga estació de Rodalies de Barcelona, i que han acabat per formar un conjunt urbà que ens omple d'optimisme. El conjunt en qüestió fa temps que ha anat prenent forma, i sempre l'he mirat amb curiositat veient el dibuix amb el que es publicitava un dels grups a la tanca de l'obra, una perspectiva que cridava l'atenció pel perfil superior dels edificis. Ara, aquest grup està quasi acabat i amb l'ajut de tres altres edificis d'habitatges, alineats amb la façana lateral del Govern Civil, i que formen pròpiament la cantonada amb la plaça de Pau Vila, davant l'escola Nàutica, sembla ja que ha omplert i millorat aquest tros de ciutat.
El conjunt és tan important pel que és en si mateix com pel fet que permet veure d'una nova manera aquest enclavament urbà. Abans, el darrere de l'Estació de França i la imponent coberta corba sobre la platja de vies, eren contemplades des del context d'una estació, la de Rodalies. Però, ara, el nou conjunt d'habitatges ofereix un nou punt de vista, construint, juntament amb els esmentats darreres ferroviaris, un nou escenari. L'escala monumental dels edificis de Secundino Zuazo contrasta positivament amb l'escala domèstica dels nous edificis.
D'aquest conjunt en sobresurten visualment un grup de torres que en realitat es tracta d'un sol edifici amb un nucli central que distribueix els accessos. El seu volum és modelat evitant el monolitisme, amb desplaçaments de les façanes i diverses alçades de 7, 8, 12 o 13 plantes, i té una vaga semblança amb una formació mineral. Aquestes torres criden l'atenció per les "cobertes" que mantenen la façana inclinada de les darreres plantes revestida de xapa convertint la façana en una anticipació de la coberta, tot i que han perdut amb els colors actuals la radicalitat i la claredat que tenien als dibuixos. El recurs recorda el cas de les mansardes parisenques i que a Barcelona, si mirem cap a dalt, podem veure en alguns edificis d'habitatges construïts al voltant dels anys trenta a l'Eixample. Aquest és el tret físic més oportú d'aquests edificis, perquè posa en entredit el còmode i rutinari costum amb què s'ha instal·lat la coberta plana. Una coberta que comencem a veure com alguna cosa que viu de les rendes de la coberta plana del moviment modern, però que en l'actualitat en la major part dels casos no aporta cap avantatge funcional als edificis d'habitatges.
Si passen per allà, els convido a desviar-se de la vorera i entrar passant entre els edificis, perquè és un d'aquests casos en què la qualitat de l'espai públic que en resulta, descansa en la manera en què s'han resolt les plantes baixes dels dos grups d'habitatges, ajudat, òbviament, per l'escala i per la potent escenografia que hi posa l'Estació de França. Aquestes plantes baixes, que reculen a les cantonades per eixamplar els accessos a l'espai públic i els porxos dels dos grups d'edificis, deixen veure un cas exemplar de col·laboració entre edificis de diversos projectistes realment remarcable.
