Un poeta

La setmana passada es va presentar, a Sant Cugat del Vallès, el llibre que va guanyar el novè Premi de Poesia convocat per aquesta vila sota l'advocació de qui va ser-ne resident, Gabriel Ferrater. El jurat que atorga el premi està format per una colla de persones de provada refiança: poetes, dos o tres i potser quatre. Uns quants van ser presents en aquest acte, al costat de les autoritats de torn, de l'editor i del presentador del llibre: Oliva, Salvador.

Fins aquí, cap cosa que resulti nova. Premis literaris, com s'ha dit en més d'una ocasió, n'hi ha pràcticament un Parnàs a Catalunya, de manera que si no el rebeu per una prosa o per un paper d'assaig, un dia o altre el rebreu —quin estupor!— per quatre versos, la biografia d'un santó local o una tirallonga d'epopeia: és qüestió de pur patriotisme que la llengua sigui premiada per ella mateixa en l'estat que sigui; vénen després els correctors d'estil, i de qualsevol cosa no digesta en fan un acumulament de frases, amb comes, i punts i a part, i tot el que correspon i escau a la satisfacció d'anhels al capdavall molt nobles.

'Adrià Targa publica el poemari 'Boques en calama' premi Gabriel Ferrater'

Però de tant en tant neix, enmig d'un panorama que tira a regular, un escriptor de qualitat assenyalada, adés prosista, adés poeta, tant se val, perquè tots els gèneres són bons, digué Voltaire, "llevat dels que resulten avorrits". Es tracta, en el nostre cas d'avui, d'un poeta jove, com escau que ho siguin els qui es presenten a un premi dotat amb certa generositat, ara que els joves només tenen, i escassament, passat: Adrià Targa.

La solapa esquerra del llibre en presenta la biografia d'una manera sumària: "estudia Filologia Clàssica [anem bé, doncs] a la Universitat de Barcelona i coordina les activitats culturals del col.legi major Ramon Llull, on va residir durant quatre anys". (Qui sap, ara, on resideix.) L'any 2008 va publicar, i un va llegir-lo, el poemari L'exili de Constança, llibre poc habitual. Aquest d'avui, recent, es diu Boques en calma —Barcelona, Edicions 62—, títol que ve d'un vers de Rosselló-Pòrcel, estadant que va ser de la mateixa residència Ramon Llull. Aquest nou poemari sorprèn encara més que l'anterior en la mesura que mostra una més alta maduresa, un gran domini de la mètrica i una orella ben educada en la prosòdia. "Eufonia, catalans!", com va dir aquell. (N'hi hauria prou per redimir la pàtria.)

Quan el crític s'esforça a definir en poques paraules el sentit i el valor d'aquest llibre, es pregunta primer de tot, potser per deformació professional, d'on ha sortit aquesta poesia tan fora de l'ordinari i tan destacada en el nostre panorama encara ple d'aspriues margarides, violes martipolars, llaquistes però no anglesos. En aquest llibre hom hi sent el mateix Rosselló, també el poeta que dóna nom al premi; hom hi veu el lèxic de Carner i també hi sent la música dels millors sonets que s'han escrit en català i italià; s'hi descobreix l'empremta clàssica, enjardinada de vegades (hi és Horaci), eixuta en una línia o tres (i Homer ressona, o algun déu que passava), sempre amable, com Virgili.

I, per damunt de tot, el crític i el lector topa amb allò que, en general, només aconsegueixen els poetes, i encar de tant en tant: dos versos, quatre, que resumeixen molta vida —i tan poca com en deu tenir a l'esquena, jo diria; tota al davant, incerta—; una estrofa, de vegades un sol mot, que obre una perspectiva quasi il.limitada; línies de fuga; geometries transcendents que només saben dibuixar-les ells, amb una generositat que sembla que ho degui tot a les categories tan senzilles del llenguatge... però no és això: és la vida. Ella mateixa hi és digna i callada com en les boques encalmades: "Sóc la paraula hereva dels meus llavis. | Vaig ser murmuri abans de ser aquest crit | i m'esvaeixo encara mentre dic | que vinc d'un bes i no podré tornar-hi." És un misteri doble, avui, aquesta poesia que celebrem d'Adrià Targa.