L'home font
Joan Maragall és, sobretot, fèrtil: Joaquim Ruyra i Víctor Català poden entendre's a partir d'aquest poema escrit des de la seva idea que "el alma de un pueblo es el alma universal que emana a través de un suelo", i el terra català, per Joan Maragall —venint de Jacint Verdaguer— és muntanyós.
El poema Les muntanyes descriu una eucaristia cíclica i interminable que precedeix el Cant espiritual. "Bevent al raig de la font" Maragall es torna font perquè el lector pugui abeurar-se a través seu en el paisatge.
És una comunió per l'aigua, que encarna l'ànima del paisatge en el poeta. Durant la nit, l'ànima es va materialitzant. L'endemà, Maragall s'ha convertit en una muntanya que la gent admira: "restaven tot el jorn / contemplant ma bellesa sobirana".
No en té prou: ha d'elevar-se encara més i tornar al cel la "saviesa dolça", vinguda del cel però emanada a través d'aquesta terra.
Les muntanyes
A l'hora que el sol se pon, /
bevent al raig de
la font, /
he assaborit els secrets /
de la terra misteriosa. /
Part de dins de la canal /
he vist l'aigua virginal /
venir del fosc naixement /
a regalar-me la boca,
i m'entrava pit endins... /
I amb els seus clars regalims /
penetrava-m'hi ensems /
una saviesa dolça.
