'Okupa' Laporta

Albert Vicens, exvicepresident del Barça, acostuma a recordar que la victòria de Laporta a les eleccions del 2003 va ser una anomalia del sistema. Laporta difícilment hauria estat president blaugrana sense Gaspart, de la mateixa manera que el triomf de Rosell s'explica a partir de Laporta. La gestió de Gaspart va ser tan dolenta que els socis van optar pel foc nou. El clima d'excitació viscut pel barcelonisme va condemnar la candidatura de Bassat, que aplegava el poder polític (Roca i Junyent), econòmic (Salvador Alemany) i esportiu (Guardiola), i afavorí l'alternativa regeneradora dels power point liderats per Laporta. L'elecció de Rosell significa d'alguna manera el triomf de la societat civil catalana i, per tant, la sensació des de l'oficialitat que les coses han tornat a lloc.

El laportisme no va tenir continuïtat perquè no s'estabilitzà com a grup social, com sosté Anton Maria Espadaler, i després de no poder optar a la reelecció, ara es presenta com a candidat a la Generalitat per Solidaritat Catalana. Tal com ja va passar amb el Barça, Laporta s'ofereix com a alternativa a la somnolència, a l'esgotament polític de Catalunya, a la terra cremada, i recupera el seu perfil de Braveheart, a fi de mobilitzar l'electorat independentista.

Tot i el seu passat com a líder d'Elefant Blau ?plataforma d'oposició a Núñez? i la seva militància en moviments vinculats a l'independentisme, l'actitud de Laporta ha provocat moltes interpretacions i el rebuig de l'establishment, que el considera un populista. Tinguin raó o no, els poders fàctics farien bé de no menystenir-lo si no volen que l'expresident del Barça irrompi en la política ?recuperant la terminologia de Vicenç? com l'okupa que ja va sorprendre el futbol.