De Barceló a Barceló

L'oportunitat és única, això és clar. Ara mateix, a Barcelona, dues exposicions permeten veure la trajectòria de Miquel Barceló des d'una perspectiva nova, cosa que, tenint en compte l'obra prolífica de l'autor, l'únic artista realment mediàtic que tenim, semblava difícil. El que resulta interessant, però, no és sols que puguem veure el treball del pintor des dels 16 fins als 52 anys. El que copsa és la coherència d'aquest camí, les constants, allò que ja estava en tota la seva potència molt abans que, potser, el mateix artista en tingués conciència.

Anem a pams. Una de les mostres, la de CaixaForum, entra dins els cànons ortodoxos del que és una retrospectiva. Abasta el període entre 1983, l'any de la seva celebrada participació a la Documenta VII de Kassel, i 2009, ahir mateix. La seva comissària, Catherine Lampert, ha organitzat les sales de manera temàtica (amb això coincideixen les dues mostres) i amb una selecció d'obres que podria ésser aquesta o, amb algunes excepcions, alguna altra sense que el discurs perdés força. Hi ha, és clar, obres cabdals, com Giorgione a Felanitx o L'amour fou, ambdues del mateix any, 1984, que són ja a l'imaginari de tota una generació, i d'altres més recents com La solitude organisative (2008), que van camí de convertir-se també en icona per la identificació que fa el mateix artista d'ell com un goril.la, un animal que, com els pintors, està en perill d'extinció.

Caixaforum presenta una retrospectiva clàssica organitzada temàticamente

Santa Mònica ofereix una mostra d'investigació amb obres de joventut

Algunes sales funcionen millor que d'altres a l'hora de combinar obres semblants fetes en èpoques distants. Com la dedicada als sempre inquietants i hermosos quadres blancs (tot i que és una llàstima que tengui menys espai que la dedicada a les matèries) o la destinada a les peces nocturnes, amb la mort i la llum com a protagonistes. En altres casos, tot i la qualitat de les obres (sempre és un plaer veure els dibuixos africans, els vells i els nous), el discurs es perd una mica en el magma excessiu que conforma l'obra de l'artista.

Tanmateix, el que resulta interessant és veure aquesta retrospectiva després (o abans), d'haver vist l'altra exposició que es presenta a l'Arts Santa Mònica. De fet, el que és imprescindible, fins i tot per a la gent a qui no li agrada l'artista, és veure aquesta mostra. Barceló abans de Barceló, que abans es va veure a Palma i Tolosa, és fruit d'una acurada investigació de Jaume Reus i Maria Hevia que han bussejat en els arxius que tenia el mateix artista a la seva casa familiar —cosa que ha permès poder exposar per aquesta presentació a Barcelona els reveladors dibuixos preparatoris d'alguns quadres de la seva etapa salvatge— i en les col.leccions dels seus amics mallorquins de joventut, que han cedit algunes peces de gran interès, com la capsa amb tot tipus de materials (ossos, terra, fulles, petxines) que l'artista va agafar de Sa Dragonera en la famosa ocupació de la illa.

Centrada en el període entre 1973 i 1982, on va viure entre Palma i Barcelona, la mostra permet veure coses de les quals fins ara només se n'havia sentit parlar. Com les capses de la mítica exposició Cadaverina 15, que va fer el 1976 al Museu de Mallorca amb motiu del Congrés de Cultura Catalana. Eren 225 capses de fusta que contenien material orgànic (ous, peixos, fruites, flors...) i que estaven tancades hermèticament. Es tractava de mostrar el seu procés de tranformació i descomposició, cosa que després ha continuat fent en la seva pintura, molts cops plenes de material orgànic que es transforma amb el temps. Aquella, però, era una acció conceptual en la línia del que es feia a l'època. El moviment tingué força a Mallorca i algunes de les propostes que sortiren llavors, com el grup de Neón de Suro, foren potser d'entre el més radical que es podia trobar a tot l'estat. De fet, alguns encara s'hi han quedat.

En aquest sentit, l'exposició, tot s'ha de dir, deixa una mica de banda el context cultural de l'època i focalitza tota l'atenció en Barceló, fomentant així una mica més, com si fes falta, la mitomania sobre l'artista que es reforça amb la reproducció a gran escala dels retrats que el mostren jove, guapo i una mica insolent.

Cal dir que el magnífic catàleg —una autèntica peça de col.leccionista amb el seu format de pàgines grogues de telèfon— és un bon complement teòric i històric a allò que es mostra a l'exposició.

Poesia experimental, land art, quasi paisatges minimalistes, dibuixos expressionistes... El visitant descobrirà un Barceló quasi desconegut que es pinta com un ca furiós i somnia amb ésser Rimbaud, però també reconeixerà aquell pintor arisc que just pocs anys després s'autoretrata empalmat al seu estudi-biblioteca i, com es veu a l'altra mostra, acabarà veient-se con un Pinocho, un Crist o un Goril.la cansat.