Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Barceló, abans com ara

Dues exposicions a Barcelona permeten conèixer tota l'evolució del pintor

Un barceló regalat fou llençat a la paperera. Era la primera litografia obrada per Miquel Barceló (Felanitx, 1957), Sa moto, una màquina bestiola en la transavantguarda, just la frontera de quan inicià la seva història exitosa com a artista, famós, rodamón i aviat hipercotitzat. Era aquell mateix que l'any 1977 féu d'ecologista-anarquista en ocupar i quedar tot sol a l'illa de Sa Dragonera en una pionera acció a tot Europa.

D'aquell moviment de radicalitat en defensa de la terra —una constant vital i una actitud militant i ètica del pintor— n'hi ha alguna mostra a l'exposició Barceló abans de Barceló, oberta a l'Arts Santa Mònica. Els fruits de l'episodi són recol.lectats en les caixetes poètiques que culminaren amb Cadaverina, les postnatures mortes de la seva primera individual a Mallorca.

Amb els guanys de 'Sa moto' va poder pagar el catàleg de Metrònom La seva primera obra pública mural, de mitjans setanta, fou destrossada

Els banquers que després li compraren obra li havien escatimat una beca L'artista felanitxer ha ofert al poble l'escultura gegany de l'elefant gran

No ha dimitit de la posició antides-trucció de Mallorca. Dura dècades. Ha fet cartells, manifests i declaracions, i en privat ha respost amb més d'un "no, gràcies" a les invitacions de milionaris turístics per fer-los cúpules privades o escultures d'homenatge.

El primer fet curiós esmentat (el barceló fet una escombraria de paperera) passà l'any 1981 a la redacció d'un diari de Mallorca on s'havia publicat la primera entrevista (1974) i exhibit els seus primers dibuixos a la premsa, uns escarabats precisos poc després de colpir-se en els contes d'Edgar Allan Poe. La seva relació amb els periòdics, nous i vells, no s'aturà mai: "Són a la història de l'art des del cubisme", diu, i a les bases i ones de les seves teles matèriques.

L'amo de la paperera, la del gest de rebuig frívol i públic d'aquell primerenc barceló gratuït, fou uns dels 40 periodistes als qui havien obsequiat l'obra gràfica. Errà la sentència. El Consell General preautonòmic de les Balears féu de l'estampa de Barceló un present de Nadal, i en pagà uns sis euros per peça. L'artista, de 24 anys, pagà amb allò a l'estampador del primer catàleg de la mostra seriosa feta a la galeria Metrònom de Barcelona, on exposà 30 llibres pintats i un de ferro, gran part dels quals es poden tornar veure per primer cop a l'exposició de Santa Mònica.

L'aleshores president balear que pagà, dubtà de l'avinentesa de l'opció estètica del chrisma. Passats els anys, el polític digué: "Quina bona decisió prenguérem!" I demanà si quedava alguna moto més de Barceló, que es cotitzava a 4.000 euros. Molt més endavant, als anys 2000, l'Ajuntament de Felanitx comprà les planxes i les proves de color, les closques i peladures de la litografia Sa moto, les quals guarda com a exvot a la casa de Cultura.

Els entorns de la prehistòria indígena del pintor fan una biografia farcida d'episodis singulars propis d'un creador radical i obsessiu, personal i arriscat, tancat als tallers, temptant l'equilibri. Per exemple, es relaciona amb poetes i músics —Andreu Vidal i Pere Pla— i amb els aleshores trencadors escriptors i dibuixants del Neon de suro, aviat el Taller Llunàtic —Josep Albertí i Tomeu Cabot— que són al mateix redol, gairebé 40 anys més tard. Biel Mesquida és testimoni de quasi tot el que passà des de llavors.

Si de cas, l'anecdotari viscut contempla també més fets locals sobre fets accidentals, el valor i la destrucció del seu treball primerenc. La seva primera obra pública mural, de mitjans dels setanta, fou destrossada, emblanquinada. Era un conjunt de pintures als murs fets per a la decoració de la discoteca de Portocolom, El Molino Blanco, on aniria de copes amb el seu amic el poeta Miquel Bauçà. El propietari del negoci, anys més tard de la desfeta en una "renovació", intentà debades rescatar —com si fossin frescos gòtics— els enginys postfiguratius de Barceló.

Un cas de rescat passà amb els tres cossos que plasmà als murs del gimnàs de l'institut laboral de Felanitx, d'on fou alumne fins a l'any 1973 i decorà la sala coberta. En trencar el mil.leni, el 2001 Miquel Barceló deixà de bell nou una empremta de pintura i de la seva radicalitat ideològica en un mur de Felanitx, al Gurugú, un centre cultural alternatiu on niuaren els amics "barcelonistes" i els artistes de la tribu, que són molts i encapçalats per Toni Bauçà Picamosques i Rafel Joan Magarola. També Jaume Canet Estaca, Bernat Samsó, Jaume Prohens Cabestre, Miquel Àngel Llonovoi, Josefina Pino o d'adherits com Lluís Juncosa o Pau Riba. Molts altres han estats tocats de l'ala, marcats pel signe de l'efecte de la síndrome Barceló, que ha estat molt clara arreu de Mallorca i d'Espanya.

El Museu Reina Sofia va bestreure prop d'un milió d'euros per una tela i la caixa de Balears Sa Nostra la meitat per una de més petita, i alhora Barceló demanà la destrucció de la peça del Gurugú de Felanitx: una cabra escorxada penjada i pintada a la paret, amb cebes, cranis i caps bestials als peus. No calia salvar la joia si no es salvava el centre cultural alternatiu que l'autoritat ordenà esbucar per fer una biblioteca.

I l'obra d'art la feren pols, quedà esmicolada, fou efímera com les accions dels setanta sobre l'arena de la Cala Marçal de Portocolom, on més endavant tingué el seu primer "gran estudi", a vora de mar. Allà alçà el majestuós quadre Giorgone, el qual recomprà amb els anys, i inicià la biblioteca amb el pintor de L'amour fou de 1984, ambdós visibles a la mostra barcelonina que ve de Tolosa i Palma.

Aquell inventor obsessiu i tastador, que no claudica, ja havia tingut casa i estudi en les estances estudiantils al carrer Canals, quan exposà a mitges amb Enric Irueste, i al carrer de Sant Alonso en aliança amb la ceramista Margalida Escalas —ambdós— a Palma, en el temps mitificat on malvivia sense vendre però sí traginant un poc amb herba per mantenir la seva imatge de ionqui episòdic.

L'estudi de La Cita de la cala felanitxera, un exbar solitari arran de mar, li donà espais oberts a l'art. Mitja platja fou del seu avi Artigues Randa, que feia de contrabandista i navilier; l'altre Barceló Cordella era hostaler i cofundador de la colònia d'artistes, cineastes o escriptors dels anys trenta de Cala d'Or amb Picarol. A Barcelona havia arrelat al pis de Cotoners, i Mariscal fou el seu primer fan.

De cop, els grans col.leccionistes internacionals començaren a cercar la seva obra, fins i tot aquells banquers de Mallorca que li escatimaren una beca de la fundació, i que tenen ara les més grans novetats d'aquell novell que entrà la mar en cents de metres de ceràmica a la seu de Mallorca, o creà una cova gegantina de pintura en l'enorme cúpula de la seu de l'ONU a Ginebra, anys després de fer la cúpula del Mercat de les Flors de Barcelona. Uns 60 grans museus i col.leccions públiques mundials fan seu Barceló.

El país, petit, familiar i en decadència, és a les empremtes espontànies com a "explicació, a prop d'un poble mal posat en terra", segons l'altre Miquel Barceló, Perelló, l'historiador que parla ara "d'un cor romput bategant de tenebres" i que ha fet una literària nota biogràfica i territorial dels àmbits creatius de l'artista al catàleg d'Actes Sud per a les tres grans mostres d'Avinyó. Una fita en l'òrbita de l'anada Biennal de Sao Paulo el 1981, la Documenta 7 de Kassel el 1982 i la Biennal de Venècia el 2009.

"El pintor, que és molt llest —diu l'historiador Barceló—, va advertir també que tot el cicle de la vida és únicament exterior, per això tots els seus components poden ser descrits separadament i observats amb grandàries diferents. Tant ho sap que, a vegades, ell mateix es posa com a objecte dins el quadre d'un d'aquests components, com quelcom orgànic de més dins un rebrot germinatiu més ample. Potser és una argúcia d'autor. O no, i és la manifestació contundent que la vida és únicament exterior, i que, per tant, l'interior dit humà és inhabitable. Potser és aquesta manca de significació personal, la història de Miquel Barceló".

Ara el felanitxer ha ofert al poble l'escultura gegant de l'elefant gran que no gosaran de posar-la com ell vol damunt el Picot de Sant Salvador enlloc d'una creu per marcar l'skyline d'allò que el seu pare comparava Felanitx amb Roma i set muntanyes a l'entorn, o amb Egipte i set plagues de devastació. Una nit de festa i moixa, Barceló i Rafel Joan pintaren com uns exjoves rebels un grafit en una fàl.lica "moixa" (malnom d'un senyal de trànsit) del centre de la població, en una nit de revetlla. La penyora volà i resta, contemporània, la llegenda mitificada de Barceló des de la seva tribu i la seva mar on la seva barqueta es creuà —és cert, jo hi era— amb un gran mul.là. El gran capità Akab, que sempre navega i combat la balena blanca.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 15 de julio de 2010