Barraquetes de llorets

GàBIES PER ALS GUACAMAIS

AL ZOO DE BARCELONA

Batlle i Roig arquitectes.

Es tracta de tretze gàbies situades dins del palmerar al costat de l'entrada del zoo per allotjar cotorres, guacamais, papagais, cacatues... Resulta oportú parlar d'aquestes gàbies almenys per dues raons. Una és perquè l'arquitectura contempo-rània utilitza sovint (massa) la gàbia com a recurs compositiu i l'altra perquè el que una arquitectura per a animals sigui tan desembafant potser és per l'excés de normativa que ofega actualment l'arquitectura per a humans.

La idea primera del projecte és la millor, és a dir, no fer una gran gàbia sinó escampar els ocells en tretze de més petites entre les quals podem passejar. L'experiència del passeig resulta molt atractiva ja que les gàbies, per la seva forma i posició, obliguen a veure-les de diferents maneres, semblant a la imatge que tenim dels poblats africans de cinema. Resulta una lliçó el fet que tanta varietat estigui feta amb la mateixa construcció i la seva inversa, és a dir, amb dues úniques gàbies i deixant que la seva posició sigui la que faci la resta. Cada gàbia té una part tancada feta amb llates de fusta de diferents colors que és on els ocells nien, descansen i es protegeixen, i una altra de construïda amb tubs i malles d'acer galvanitzat, que tanca part de la vegetació i on es poden veure els lloros. Els cuidadors poden entrar a la part tancada de la gàbia i tenir cura dels ocells sense interferir-hi, gràcies a un passadís tancat amb malla electrosoldada que és com un recinte dins d'un altre.

La plàstica del conjunt és una barreja de bricolatge i improvisació

El fet que totes les gàbies estiguin sota la protecció de les palmeres amb les seves ombres ratllades, i que continguin vegetació similar a la que es troba fora de les gàbies, produeix un efecte calculadament confús entre el que es troba dins i fora d'aquestes construccions festives. També hi ajuda que algunes cotorres i merles atretes pels ocells volin lliures a l'exterior i reforcen la impressió de trobar-nos en un sofisticat jardí fet per algun indiano extravagant. Resulta essencial per aquest efecte que una de les cares de cada gàbia, de fet la que està clarament exposada a l'itinerari de visita, sigui de vidre i no de xarxa, ja que per contrast amb aquesta sembla realment que els ocells siguin fora.

La plàstica del conjunt és una barreja de bricolatge i impro-visació. De prop veiem les llates de fusta amb les seves juntes, els tubs d'acer galvanitzat plegats, les esperes amb traus colis per ajustar el muntatge i les mateixes xarxes; tot plegat recorda aquestes enginyoses construccions que solen fer-se els jubilats als horts familiars de la perifèria de les ciutats. Però veritablement el millor, com els deia al començament, és la idea que ordena el conjunt, encertadíssima, donant lloc a aquest singular poblat de barraquetes per a lloros. Un poema. Si hi van potser veuran que els ocells que volen per fora semblen envejar els de les gàbies i voler entrar-hi. No m'estranya!