Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
La nova Diagonal

Algunes preguntes

En general estic d'acord amb molts dels plantejaments urbans i viaris que ha promogut aquest consistori, encara que davant l'opinió que em demana la redacció de El País sobre el referèndum d'urbanització de l'Avinguda Diagonal, se'm plantegen diverses preguntes:

La primera seria si el projecte urbanístic, social, de mobilitat i de futur de la ciutat de Barcelona pot reduir-se a la urbanització d'una avinguda. No seria més oportú entendre aquest debat juntament amb qüestions més generals com la humanització del sistema viari, la redefinició de l'espai públic, un millor ús de les xarxes incentivant les gestions en línia que eviti molts recorreguts inútils, així com una solució integral al transport públic abraçant tota la xarxa metropolitana. És a dir, tornar a reinventar la ciutat després de la transformació exemplar del 92, una ciutat més justa, més ecoeficient, més connectiva i més per als seus ciutadans.

La segona pregunta seria si és ara el moment oportú per emprendre una transformació tan radical, onerosa, arriscada i quasi irreversible.

La tercera pregunta intentaria dilucidar si és un referèndum popular la millor i més democràtica forma de decisió per a una qüestió tècnicament tan complexa. Imaginem que davant la necessitat d'un nou hospital es plantegessin diferents opcions i es donés a escollir entre els usuaris i futurs pacients. Doncs bé, tinc la sensació que el problema de la Diagonal és més complex per la seva quantitat de variables que no pas el d'un hospital.

La quarta qüestió intentaria desxifrar si s'ha d'eliminar el tràfic de cotxes al llarg de tota l'avinguda.

Imaginem sense cotxes els Camps Elisis de París, la Castellana de Madrid, la Croisette de Cannes o la Cinquena Avinguda de Nova York, per citar tan sols algunes de les artèries principals de ciutats rellevants. Potser ralentir, controlar els temps, organitzar els tipus de vehicle, potenciar l'arbrat i alhora atendre problemàtiques difícils com el carril bici, l'aparcament massiu de motocicletes o l'horari de càrrega i descàrrega de les calçades laterals. La Diagonal permet, i crec que hauria de seguir permetent amb naturalitat, recorreguts i aproximacions tant del transport públic com del privat, de gran necessitat per als barcelonins i habitants de l'àrea metropolitana que penetren a la ciutat.

Finalment, l'última pregunta és si ha de ser el tramvia l'argument principal d'aquesta nova situació i consulta. És el tramvia el mitjà de transport ideal per a una àrea metropolitana de més tres milions d'habitants? No constitueix una barrera urbana, antipàtica i en ocasions perillosa? No ha de ser una xarxa de metro eficaç, versàtil, ultraràpida i connectiva com a París el millor mètode de transport per a Barcelona i la seva àrea metropolitana, tant per la seva topografia, per la seva dimensió i relació de distàncies com per la seva organització nuclear?

Davant de totes aquestes qüestions em pregunto si no seria més sensat reconsiderar el referèndum, analitzar tècnicament altres opcions en profunditat i que mitjançant la informació i el debat es trobi la solució definitiva per a la Diagonal en el marc unitari del conjunt de la transformació de la ciutat.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 25 de marzo de 2010